L’abstenció i la davallada de l’esquerra, dues cares de la mateixa moneda

ANTONI INFANTE - MDT -
©ANNA notícies
D’ençà de les eleccions, la perplexitat i la recerca de respostes s’ha convertit en l’esport nacional. Ni sociòlegs, ni periodistes ni politòlegs i mes encara bona part de la gent d’esquerres que encara vota, en son capaços de trobar explicació al desencís dels i les principatines a l’hora d’anar a votar i molt menys del creixement del vot al PP al País València o el manteniment de la majoria a les Balears i Pituïtes.
Tan mateix, les copules dels partits autoanomenats d’esquerres, (veritables màxims responsables de amb dos fenòmens) s’afanyen a continuar distraient al personal amb les propostes més estrafolàries: comissió parlamentaria per a l’estudi de l’abstenció, declarar que la gent no vota per que resta satisfeta, dimissions d’algun càrrec de segona fila, sempre que el càrrec no estiguera retribuït i anuncis de renuncies d’ací a quatre anys de responsabilitat per a les quals encara no han segut elegides.
N’hi ha d’altres que oportunament apunten a persones concretes en un clar exercici d’ètica política que ben be podrien expressar més alt però no més clar: “llevat tu per a que em pose jo”. Tot plegat molt instructiu.
On rau la clau? Cal aclarir primer de tot que llevat de matisos, l’anàlisi no es pot circumscriure a l’ àmbit del Països Catalans ja que la nostra realitat nacional resta condicionada de manera determinant per la nostra indesitjada pertinença a l’estat espanyol. El compromís de bona part de l’esquerra en la reforma i manteniment impune del tardo franquisme, l’acceptació i defensa de l’espai espanyol d’acumulació capitalista negant el dret d’autodeterminació, i la incorporació a la lògica de la globalització capitalista des del primer mon estan, suposa un corse massa fort per a que no acabés asfixiant les il•lusions de massa gent que considerant-se d’esquerres i formant majoritàriament part de la classe treballadora ha segut educada en valors interclassistes, en el consumisme mes buit i en la insolidaritat més escandalosa.
La il•lusió de possibles canvis mitjançant els processos electorals s’esgota quant la realitat colpeja a amples capes de la població: portem més de 30 anys amb la persistent negació de la lluita de classes i aquest encanteri ha segut possible mentre la comparació amb el franquisme encara restava fresc, per la incorporació a traves de l’OTAN i l’UE al bloc de països dominants i espoliadors, i mentre continua funcionant com aglutinant interclassista l’ ideari de la construcció nacional d’eixe invent esdevingut Espanya.
Però quant a aquesta arcàdia feliç de boom immobiliari, camps de golf, ciutats turistificades i realitis shows es topeta amb la realitat de vides emmalaltides i hipotecades , destrucció del medi, salaris precaris de per vida, condicions de treball més i més estressants, en definitiva explotació absoluta i relativa en creixement, els jocs de màgia i la buida verborrea seudo-esquerranista perden eficàcia.
La gent que encara es mante hipnotitzada per l’ exquisit tarannà democràtic i les “avançades” lleis desenvolupades pels governs del PSOE i el seus col•ligats d’IU, ERC i algú altre, no entenen que hi hagi gent que no li faci costat davant de l’embranzida de la dreta i l’extrema dreta col•ligats dins del PP més la suma de CIU i PNB. Tal vegada no vegen amb la suficient distancia que la major part d’aquestes lleis i propostes han tingut fins ara un terrible efecte: mentres que l’enunciat de les propostes servia de leif motiv per a justificar els furibunds atacs de la dreta, els efectes suposadament beneficiosos no han segut percebuts pels suposats destinataris que conseqüentment no han eixit al carrer a defensar-los ni han anat a votar-les. Posaré diversos exemples:
La retirada de les tropes d’Iraq, tal vegada la decisió més critica del govern Zapatero, va ser immediatament contrarestada per ells mateixa amb l’increment de tropes a Haití, Bòsnia, Afganistan o Líban i un alineament sumis i poregos a les tesis nord-americanes en qualsevol foro internacional.
El procés de reforma estatutària amb les promeses de respectar la voluntat popular ha esdevingut una estratègia de manipulació premeditada i sostinguda en el temps donant tot tipus d’arguments fal•laços a la dreta i deixant a la gent, que confiava en un procés que acabés en l’autodeterminació amb uns estatutets de segona, humiliats i insultats.
Les diverses lleis de contingut social: d’igualtat, de dependència, contra la violència de gènere etc., totes han segut anunciades i re- anunciades a bombo i platerets desfermant els atacs dels sector més reaccionaris i l’impossibilita’t de comptar amb defensors ja que els i les suposades destinatàries encara resten a l’espera del suposats efectes beneficiosos.
O quelcom més escandalós: La figura jurídica més nefasta, que és la que ha possibilitat la impunitat més absoluta per part de l’industria del totxo, la de l’agent urbanitzador, no sols no ha segut combatuda per aquesta esquerra genollada i mel•líflua, si no que a més a més ha segut incorporada a la llei d’àmbit espanyol per la majoria que recolza el govern del PSOE.
Cal que situem els eixos de la recuperació de l’esquerra. Més enllà de la democràcia participativa, del treball horitzontal, de llistes obertes, de coalicions i/o de referents mediàtics o de turisme solidari posem per cas, cal que recuperem el concepte de lluita de classes i no com interessos diferents si no com interessos contraposats; cal que situem la lluita per la igualat de gènere en el context que li pertoca: els interessos de les dones són radicalment contraris als interessos de la dominació masclista i l’interés dels Països Catalans són en si mateix la negació de l’actual concepte d’Espanya. I tot açò, les lluites de classe, de gènere i per la independència hem de fer-ho en un context on la humanitat resta al bord del col•lapse ecològic.