RESULTATS ELECTORALS 2007.
UNA VALORACIÓ DE DIA SEGÜENT
per Paco Santacatalina
President d’Esquerra Valenciana

En els moments com el present quan les il•lusions i esperances més pròximes, més immediates se’ns ensorren, és quan més cal no deixar-se dominar pel desencant i assumir que res no ha acabat, sinó que tot comença: les derrotes són també font de noves oportunitats i, sobretot, d’ensenyaments valuosos. Doncs anem per feina.

Abans de repassar els que serien els errors que ens han portat on estem és més positiu aturar-se a reconèixer la situació en que ens ha deixat la onada electoral pepera. Què hi ha de positiu en la derrota?

La sortida d’EU de l’ajuntament de València té un aspecte clarament positiu. L’agrupament local d’EU s’havia distingit per ser el capdavanter de la política anti-Compromís. De fet havia imposat al Compromís un posicionament incomprensible per a l’electorat: una opció que es presentava a les Corts com ‘opció de canvi’, i fins i tot ‘de govern’, no tenia res a dir al cap i casal. Igual que abans li encolomaven tots els mals a l’Entesa i no volien reconèixer que els dos regidors d’EU els tenien mercès a l’Entesa, ara voldran que siga el Compromís el responsable dels seus mals. Però els fets canten. La davallada d’IU és general i no sembla tenir res a veure amb els pactes electorals, simplement han elaborat una imatge electoral i política que no desperta l’interès dels seus electors.

El Bloc ha resistit millor que EU, en general. I ara té dos diputats. No és la primera vegada i cal esperar que ara s’aprofite millor la presència de nacionalistes a les Corts. Com que el PP haurà de gestionar el desunflament de la bombolla immobiliària, cal esperar que no els mancaran ocasions favorables.

Realment no hi ha molts més aspectes positius per sí mateixa. El més interessant de tot és que la derrota ens esperona a replantejar-nos-ho tot:

1.- Per a aquells que ansien descarregar totes les culpes sobre el Compromís cal recordar-los l’amargor de totes les derrotes anteriors i la davallada general d’IU. Que IU-EUPV era una força en declivi ho sabíem tots però ¿quina altra manera n’hi havia de sumar vots per a estar presents a les Corts?

2.- No ens hem estavellat només contra les nostres febleses. Hem estat enfonsats per una ona socio-econòmica que és una singularitat històrica. Estem assistint a la mutació de la classe dels propietaris mitjans i menuts de la terra en una classe de nous financers i rendistes. I aquells que encara no han donat el pas, estan delerosos per fer-ho. Milers de fanecades que havien pertangut a una família des de molt de temps (el repartiment, la desamortització, etc.) han estat canviades per diners, per símbols financers. Això potser significarà un suïcidi social i cultural per a eixa gent però ¿quan la mesocràcia agrària ha tingut alguna actitud intel•ligent? Eixa realitat i eixa perspectiva de financiarització vital ha donat al PP milers d’activistes espontanis que han estès un argumentari elemental però amb un efecte ‘piconadora’ indubtable.

3.- El que està molt clar és que ni el Compromís ni cap altra alquímia electoral, pot suplir ni corregir les insuficiències programàtiques i els errors de posicionament. I aquestos sobreviuran en tant el nostre nord i guia per a fer política siguen els criteris de ‘correcció política’ cuinats en l’àmbit de la social-democràcia i del partit demòcrata americà. Cal posicionar-se de forma clara i sense embuts sobre:
a) La immigració. Cal fugir de la imatge de que l’esquerra i/o els nacionalistes estan a favor de que ‘vinguen tots’. Cal declarar que és inacceptable que, en aquest terreny, l’Estat done per bones les ’situacions de fet’, és a dir, que el fet de creuar la frontera il•legalment no ha de generar drets especials. Cal pronunciar-se per la contingentació dels immigrants segons el criteri que siga però en base a l’estabilitat del mercat de treball interior de la UE i de la suficiència de les prestacions socials. Cal rebutjar airadament els vols nocturns i gratuïts per portar immigrants des de Canàries i amollar-los als carrers per a que ‘es busquen la vida’. Cal criticar als sindicats per no treballar més com a inspectors de treball voluntaris, per no actuar de forma més visible pel compliment total i universal dels convenis i les normes laborals. Cal fer campanyes de solidaritat activa amb els moviments socials, amb les vagues, amb les insurreccions que es donen als països d’origen dels immigrants, per contraposar-les a les actituds políticament correctes de caritat santurrona o a la política de deslocalitzacions sota pretext de que cal ‘invertir allà per a que no ens vinguen ací’. Cal criticar la incapacitat de la UE per garantir unes fronteres controlables. Cal exigir una Carta Social Europea que impedeixca el dumping social intraeuropeu i garantitze el nivell de Benestar i de seguretat jurídica corresponent als països del nord d’Europa. El desactivament del dret laboral només interessa a la plutocràcia financera instal•lada en la mundialització, només la patronal se n’alegra de l’arribada dels allaus d’immigrants.

b) L’habitatge. Parlar només de ‘viviendas protegidas’ és una bajanada i tothom ho percep com una bajanada. Això molesta als qui sempre molesten les polítiques socials i no satisfà a qui està esperant solucions peremptòries. Tots parlen de milers d’habitatges protegits ‘futurs’ quan el problema és els milers d’habitatges ja bastits i que romanen fora del mercat dels habitatges. Cal afirmar l’obligació dels poders públics d’intervenir el mercat immobiliari tot el que faça falta per a garantir l’accés de tots a una vivenda digna. Cal que assegurem que un govern nostre imposarà un rude impost sobre els immobles desocupats. Cal que ens pronunciem per que els ajuntaments actuen com a promotors immobiliaris a la mínima que el mercat local done la sensació que les parelles de joves fills de la localitat tenen dificultats per a aconseguir un habitatge. Parlar de nous plans urbanístics equival a parar la mà, en les circumstàncies actuals si més no. Hauríem d’advertir al PSOE que no participarem en cap govern que no comence per abolir la llei dels PAI.

c) Programa industrial. Cal oferir algun projecte creïble per a enfrontar-se a l’atracció malsana dels PAI. La globalització/mundialització significa augment de la dependència econòmica sense límit ni criteri. No és la racionalitat tècnica la que imposa la ‘producció distribuïda’ sinó les maniobres especulatives que persegueixen fer competir directament els treballadors que viuen en situacions socials diferents. Els nostres governs s’han de comprometre en programes que redueixquen la dependència: la triple autonomia, hídrica, energètica i alimentària, és un objectiu desitjable per a qualsevol persona amb un mínim sentit de la prudència, i conté tot un programa de desenvolupament industrial, a més de polític, que els nacionalistes hauríem de tenir al menys embastat.
Per altra banda, com a nacionalistes no podem acceptar que totes les formes d’empresa ens semblen igualment bones o dolentes. Hi ha una forma d’empresa que no és deslocalitzable, que té arrels, que té identitat. No podem parlar de les cooperatives de treball associat com qualsevol altre partit. Cal que digam clarament clarament que l’economia social és la nostra opció preferent i que destinarem recursos públics per a la seua promoció implicant el sector públic en el sector cooperatiu tant com siga menester.

d) Programa fiscal. Tots parlen del ‘gasto’ que van a fer. Però ningú no explica d’on trauran els diners. Nosaltres, sense oblidar les despeses, hem de centrar el discurs en els ingressos:

- l’usuari turístic ha de contribuir al manteniment del paisatge amb una taxa turística. A canvi li garantirem aire net, aigua neta, terra neta i gent neta. Aconseguir eixe nivell de neteja implica un moviment industrial autònom de gran envergadura, que requerirà anys d’execució i un munt de diners que traurem de la taxa ecològica.
- augmentarem els impostos als rics per poder donar millors servicis a tots. Els altres menteixen ja que ningú no pot fer miracles. Nosaltres hauríem de fer un eix de propaganda central d’eixa mena d’augment dels impostos.
- els ingressos fiscals també han de deixar prou per a dotar en cada exercici, amb un mínim d’un 2%, uns Instituts de Foment Econòmic que crearem a tots els nivells institucionals on tingam poder i que han de garantir la presència d’un nivell d’inversió productiva de caràcter estratègic, és a dir amb sentit nacional i social, constant i suficient.

4.- Tots aquells que practiquen arts marcials ho saben: la millor oportunitat dels febles rau en aprofitar la força del contrincant en benefici propi. Si els mitjans més carques poden passar d’identificar-nos com a enemics perillosos, si poden evitar insultar-nos, si poden ignorar-nos, és que alguna cosa no estem fent bé. Perquè l’única oportunitat que tenim de que els nostres ens identifiquen a nivell massiu com una eina política fiable, és que els nostres enemics es vegen obligats a vilipendiar-nos, a expressar públicament l’odi cerval que els inspirem. Només així la nostra gent estarà segura de que fem camí, i arribarem a masses de gent a la que no podem arribar de cap altra manera, degut als innombrables obstacles socials, culturals i psicològics que ens separen, i aprendran a confiar en nosaltres, fins i tot a estimar-nos i potser també a votar-nos.
28/5/2007

El PP arrasa al País Valencià i deixa l’esquerra i el
nacionalisme en una situació de crisi oberta.

Els partits de l’oposició al País Valencià no han sabut oferir una alternativa política prou cohesionada, atractiva i renovadora. Aquesta és una de les conclusions a què han arribat avui algunes de les entitats representatives del teixit associatiu valencià, l’endemà de les eleccions en què el Partit Popular ha aconseguit una contundent majoria absoluta a les Corts i als principals ajuntaments. ‘Hi ha hagut dificultat per traslladar en vots la mobilització ciutadana’, ha dit el coordinador d’ACPV, Toni Gisbert. En declaracions a Vilaweb, Gisbert ha dit que l’oposició hauria de fer una anàlisi acurada dels motius pels quals el PP ha obtingut aquests resultats. En aquest sentit, considera que els populars han agrupat tots l’espectre ideològic i social de la dreta, que inclou gent molt diversa. En canvi, segons el seu parer, a l’esquerra cada partit s’ha preocupat més d’avaluar la seva situació, en comptes de plantejar una alternativa cohesionada. Font: Vilaweb (més…)

Vots a la ciutat de València de Compromís pel País Valencià: 30994 (6,73%)
Vots a la ciutat de València d’Esquerra Unida:
19808 (4,77%)

EDITORIAL D’ANNA NOTÍCIES
Als abstencionistes d’esquerres i als independentistes del País Valencià

El que es decideix diumenge, qui ha decidit les propostes que se’ns fan i que proposem que cal fer el dilluns

Una enquesta de vilaweb pregunta per la causa principal de l’abstenció electoral.
Dóna a escollir tres opcions i el resultat és el següent:
-El desinterès per la política 13,24%
-Les actuacions dels polítics 74.73%
-La manca de propostes engrescadores 12.03%

Si pensem que les propostes sorgisen dels polítics i la política la fan els polítics, arribem a la deducció que el 100% de la raó de l’abstenció la tenen, segons aquesta enquesta, l’actuació dels polítics.

Tal vegada, però afegiriem una raó més. L’elector abstencionista no té la necessitat de votar perquè pensa que no hi ha cap qüestió vital personal en joc i que el seu vot no va a modificar en res la situació. Quan la qüestió pensa que és vital, cas de les darreres eleccions estatals amb l’atemptat d’Atocha i pot escollir entre guerra sí o guerra no, la mobilització de l’elector de progrés amagat pot, fins i tot, fer guanyar a un candidat contra tot pronòstic com era Zapatero.

Passem analitzar el titular.
Què es decideix diumenge al País Valencià?
Es decideix entre un “Adéu PP” / “Hola PSOE” o la continuitat, fet que l’opció Compromís no es presenta com alternativa i publicita l’Adéu a l’un i l’ Hola a l’altre.
És suficient aquesta oferta, per mobilitzar a l’abstencionista d’esquerres i a l’independentista?
No coincideixen PP i PSOE, amb el suport de CCOO i UGT, en tot allò fonamental: sí a la Constitució europea, si a la llei de partits, sí al nostre estatut, si a les regles del joc heretades del franquisme, sí a l’espanyolitat excloent, si al model econòmic de desenvolupament capitalista, etc.?
Sí coincideixen i no serem nosaltres els que plantegem diferències fonamentals entre ells. Només matisos per repartir-se les clienteles respectives. Però encara més, fins a quin punt EU-IU també participa d’alguns d’aquests punts quan, posem per cas, cal votar sobre l’anomenat pla Ibarretxe, i ho fan al costat del PP i del PSOE, tant en Madrid com a València. Ni una paraula de Llamazares, en el mitin de València, a favor de l’autodeterminació dels bascs, ―un conflicte armat en l’Estat que ens afecta―, però sí a favor dels sahrauís i els palestins. Com poden aparèixer creïbles amb les seues propostes, si quan tenen l’oportunitat de fer-les callen o voten al costat de PP i PSOE. Evidentment no anima a l’elector d’esquerres abstencionista a alçar-se de la cadira per anar a votar.
El canvi de la ma del PSOE no resulta creïble, malgrat els esforços d’aquest partit i d’ACPV per presentar al PP com alguna cosa radicalment distinta dels socialistes. I tant és així que des del PSOE s’ha potenciat Compromís per aturar l’abstenció.
Però malgrat tot als abstencionistes d’esquerres, sobiranistes i independentistes els diem, cal participar. Els votants senzills d’esquerres, els que voten confiats al PSOE, EU, BLOC, … necessiten una victòria si no volem que la desídia i el derrotisme enfonsen encara més a l’elector d’esquerres. No serà la solució però ens mantindrà encara vius. I vius per a què?

Passem a la segona qüestió:
qui ha decidit les propostes que se’ns fan?
Resposta: unes minories minoritàries de la societat. Posem per cas, qui ha decidit que a les ciutats de Castelló, València o Alacant EU i BLOC no reproduisquen el Compromís pel País Valencià? En el cas de València i Alacant les assemblees d’EU, en el cas de Castelló l’assemblea del BLOC. En tots els casos unes minories que no arriben a cent persones i trufades de buròcrates i alliberats amb més vocació del partit com empresa que com eina alliberadora i transformadora. Qui ha decidit que el PCPE, ERPV i ENV no estiguen en el Compromís? I ONV i UV, que els ha impedit arribar a un acord?

L’esquerra i els sobiranistes estem davant de reptes que cal superar. Els esquemes del passat no serveixen. Les decisions que se’ns proposen no poden dependre d’unes minories. L’atomització de partits, sense una estratègia compartida, porta a la neutralització. Totes les cúpules es creuen el melic del món, el ‘seu’ partit té la raó i els més semblants no tenen més solució que incorporar-se a ell. Estem pel model republicà de la multiplicitat de partits i les distintes expressions polítiques, però la unitat d’acció de la diversitat política semblant s’imposa.

Per finalitzar, que cal fer i com fer-ho.
Cal guanyar. Per començar a construir una alternativa al bipartidisme del pacte constitucional ens cal una victòria. Que el PP no tinga majoria diumenge seria percebut per la gent senzilla d’esquerra i valencianista com una victòria. Però aquesta no serà suficient. A partir del dilluns, siga el resultat que siga, cal anar a l’assalt dels partits. Cal afiliar-se. No és suficient votar i encara menys a les propostes que ens fan unes minories. La política es fa a partir dels partits. L’associacionisme cultural i cívic no és suficient.

L’Estat fa dels partits, per la seua manca de democràcia interna i d’obtenció de recursos, eines de control dels ciutadans i de reproducció del sistema. Perquè els partits siguen ferramentes dels ciutadans per a controlar l’Estat, cal anar a conquerir aquestes eines. Cal afiliar-se, cadascú al partit que entenga més proper al seu ideal, al temps que els partits minoritaris han d’incorporar-se a entitats que sobrepassen el pervers 5% per fer d’elles autèntics motors de canvi.

Cal tornar a la política, cal tornar a la diversitat política republicana, però en escenaris compartits de preses de decisió d’amples majories en moviment.

Diumenge cadascú sabrà el que té de fer. El dilluns a l’assalt dels partits per guanyar un societat lliure, democràtica i fraternal.

http://www.locales2007.mir.es/muni/FTOP.htm

Des de fa pocs dies, ‘LA CAIXA’ ha tornat a posar cartells grans en
català a la seua oficina de Sueca. Ja era hora.
Moltes gràcies a tots aquells que us heu sumat per demanar-los que utilitzen més la nostra (i la seua) llengua arreu del País Valencià.
Sembla que el nostre esforç ha valgut la pena, almenys a la capital de la Ribera Baixa del Xúquer.
No sé com estarà la cosa a la resta de municipis valencians, perquè
esta última setmana no he eixit de Sueca. Però us assegure que, al meu poble, el català ha recuperat una mica la normalitat que havia perdut.
Normalitat que li correspon per llei, no ho oblidem.
Està vist que seguim avançant.
(O, com a mínim, que no retrocedim. Que ja és molt).
Sueca, 27 de maig del 2007
Joanjo Aguar Matoses