EDITORIAL D’ANNA NOTÍCIES
Als abstencionistes d’esquerres i als independentistes del País Valencià

El que es decideix diumenge, qui ha decidit les propostes que se’ns fan i que proposem que cal fer el dilluns

Una enquesta de vilaweb pregunta per la causa principal de l’abstenció electoral.
Dóna a escollir tres opcions i el resultat és el següent:
-El desinterès per la política 13,24%
-Les actuacions dels polítics 74.73%
-La manca de propostes engrescadores 12.03%

Si pensem que les propostes sorgisen dels polítics i la política la fan els polítics, arribem a la deducció que el 100% de la raó de l’abstenció la tenen, segons aquesta enquesta, l’actuació dels polítics.

Tal vegada, però afegiriem una raó més. L’elector abstencionista no té la necessitat de votar perquè pensa que no hi ha cap qüestió vital personal en joc i que el seu vot no va a modificar en res la situació. Quan la qüestió pensa que és vital, cas de les darreres eleccions estatals amb l’atemptat d’Atocha i pot escollir entre guerra sí o guerra no, la mobilització de l’elector de progrés amagat pot, fins i tot, fer guanyar a un candidat contra tot pronòstic com era Zapatero.

Passem analitzar el titular.
Què es decideix diumenge al País Valencià?
Es decideix entre un “Adéu PP” / “Hola PSOE” o la continuitat, fet que l’opció Compromís no es presenta com alternativa i publicita l’Adéu a l’un i l’ Hola a l’altre.
És suficient aquesta oferta, per mobilitzar a l’abstencionista d’esquerres i a l’independentista?
No coincideixen PP i PSOE, amb el suport de CCOO i UGT, en tot allò fonamental: sí a la Constitució europea, si a la llei de partits, sí al nostre estatut, si a les regles del joc heretades del franquisme, sí a l’espanyolitat excloent, si al model econòmic de desenvolupament capitalista, etc.?
Sí coincideixen i no serem nosaltres els que plantegem diferències fonamentals entre ells. Només matisos per repartir-se les clienteles respectives. Però encara més, fins a quin punt EU-IU també participa d’alguns d’aquests punts quan, posem per cas, cal votar sobre l’anomenat pla Ibarretxe, i ho fan al costat del PP i del PSOE, tant en Madrid com a València. Ni una paraula de Llamazares, en el mitin de València, a favor de l’autodeterminació dels bascs, ―un conflicte armat en l’Estat que ens afecta―, però sí a favor dels sahrauís i els palestins. Com poden aparèixer creïbles amb les seues propostes, si quan tenen l’oportunitat de fer-les callen o voten al costat de PP i PSOE. Evidentment no anima a l’elector d’esquerres abstencionista a alçar-se de la cadira per anar a votar.
El canvi de la ma del PSOE no resulta creïble, malgrat els esforços d’aquest partit i d’ACPV per presentar al PP com alguna cosa radicalment distinta dels socialistes. I tant és així que des del PSOE s’ha potenciat Compromís per aturar l’abstenció.
Però malgrat tot als abstencionistes d’esquerres, sobiranistes i independentistes els diem, cal participar. Els votants senzills d’esquerres, els que voten confiats al PSOE, EU, BLOC, … necessiten una victòria si no volem que la desídia i el derrotisme enfonsen encara més a l’elector d’esquerres. No serà la solució però ens mantindrà encara vius. I vius per a què?

Passem a la segona qüestió:
qui ha decidit les propostes que se’ns fan?
Resposta: unes minories minoritàries de la societat. Posem per cas, qui ha decidit que a les ciutats de Castelló, València o Alacant EU i BLOC no reproduisquen el Compromís pel País Valencià? En el cas de València i Alacant les assemblees d’EU, en el cas de Castelló l’assemblea del BLOC. En tots els casos unes minories que no arriben a cent persones i trufades de buròcrates i alliberats amb més vocació del partit com empresa que com eina alliberadora i transformadora. Qui ha decidit que el PCPE, ERPV i ENV no estiguen en el Compromís? I ONV i UV, que els ha impedit arribar a un acord?

L’esquerra i els sobiranistes estem davant de reptes que cal superar. Els esquemes del passat no serveixen. Les decisions que se’ns proposen no poden dependre d’unes minories. L’atomització de partits, sense una estratègia compartida, porta a la neutralització. Totes les cúpules es creuen el melic del món, el ‘seu’ partit té la raó i els més semblants no tenen més solució que incorporar-se a ell. Estem pel model republicà de la multiplicitat de partits i les distintes expressions polítiques, però la unitat d’acció de la diversitat política semblant s’imposa.

Per finalitzar, que cal fer i com fer-ho.
Cal guanyar. Per començar a construir una alternativa al bipartidisme del pacte constitucional ens cal una victòria. Que el PP no tinga majoria diumenge seria percebut per la gent senzilla d’esquerra i valencianista com una victòria. Però aquesta no serà suficient. A partir del dilluns, siga el resultat que siga, cal anar a l’assalt dels partits. Cal afiliar-se. No és suficient votar i encara menys a les propostes que ens fan unes minories. La política es fa a partir dels partits. L’associacionisme cultural i cívic no és suficient.

L’Estat fa dels partits, per la seua manca de democràcia interna i d’obtenció de recursos, eines de control dels ciutadans i de reproducció del sistema. Perquè els partits siguen ferramentes dels ciutadans per a controlar l’Estat, cal anar a conquerir aquestes eines. Cal afiliar-se, cadascú al partit que entenga més proper al seu ideal, al temps que els partits minoritaris han d’incorporar-se a entitats que sobrepassen el pervers 5% per fer d’elles autèntics motors de canvi.

Cal tornar a la política, cal tornar a la diversitat política republicana, però en escenaris compartits de preses de decisió d’amples majories en moviment.

Diumenge cadascú sabrà el que té de fer. El dilluns a l’assalt dels partits per guanyar un societat lliure, democràtica i fraternal.