En defensa pròpia
Un país que es mor
VICENT SANCHIS
————-
Catalunya es va començar a industrialitzar amb força durant la segona meitat del segle XIX. El país va emprendre un canvi immens. I va deixar enrere unes formes de viure heretades de la baixa Edat Mitjana. Les conseqüències que se’n van derivar van ser positives?
Vicent Sanchis
Barcelona
Catalunya es va començar a industrialitzar amb força durant la segona meitat del segle XIX. El país va emprendre un canvi immens. I va deixar enrere unes formes de viure heretades de la baixa Edat Mitjana. Les conseqüències que se’n van derivar van ser positives? Segons com es miri, no cal dir-ho. Una nova societat urbana, moderna, rica i avançada es va obrir pas. Amb una burgesia que va deixar l’Eixample de Barcelona com a testimoni d’una força que ara enlluerna més que mai. I amb una classe obrera que va patir la pitjor part del canvi, però que va obrir lentament pas a unes capes mitjanes sense més límits que els propis per millorar. Així ha estat la història recent d’un país que es va haver de reivindicar com a tal per enfortir-se nacionalment i poder fer front als obstacles d’un Estat que no progressava al mateix ritme. Com a conseqüència de tot aquest procés, Catalunya ha rebut uns impactes demogràfics continus i se n’ha sortit com ha pogut. Es pot dir, però, que, nacionalment i malgrat tot, la història li ha vingut bastant de cara.

No és el cas del País Valencià. La industrialització hi va arribar durant la dècada dels seixanta. En ple segle XX i ple franquisme i quan Espanya es començava a modernitzar i enfortia i uniformitzava les seves estructures econòmiques i socials. La immigració, el creixement demogràfic i econòmic i l’escolarització massiva van fer progressar el país d’una manera desordenada però efectiva, i el van castellanitzar amb contundència i sense resposta possible. Amb la col·laboració, també, d’uns mitjans de comunicació de masses espanyols per idioma i per vocació, que arribaven pràcticament a tota la societat. El canvi econòmic, però, va comportar també un tímid reviscolament cultural i nacional que no va poder amarar una societat que identificava el progrés social amb la pèrdua dels seus senyals d’identitat, vinculats al món rural.

Cal demanar a Esquerra Republicana que no es presenti al Parlament valencià, que entengui que la situació és d’una gravetat extraordinària”

El País Valencià nacionalment va fer tard. Almenys des del punt de vista d’algú que se senti hereu del país que es va començar a formar a partir del 1238 amb la colonització catalana. Les diferències amb una Catalunya tan semblant en els orígens són palmàries. I això explica que el valencianisme polític no hagi quallat en una societat que majoritàriament el veu com un destorb en l’objectiu de fondre’s amb l’Espanya d’arrel castellana.

En aquest camí els darrers anys han estat d’un progrés evident i constatable. El Partit Popular ha tolerat –quan no ha impulsat– una nova economia basada quasi exclusivament en el creixement urbanístic, l’explotació turística i el sector serveis. Una economia que inverteix poquíssim en la investigació i el desenvolupament industrial i científic, però que aparentment desperta admiració. Una economia, finalment, que creix sobre uns nous emprenedors majoritàriament sense escrúpols. Al mateix temps el procés de castellanització s’ha escampat com una taca d’oli. Alacant és una ciutat monolingüe castellana, i València, pràcticament també. Els governs d’Eduardo Zaplana i de Francisco Camps han practicat un liberalisme lingüístic que en la pràctica condemna a mort la llengua més dèbil, la que una part determinant de la societat ha abandonat considerant-la inútil. El procés de substitució idiomàtica al País Valencià és un fet i arriba acompanyat d’un sucursalisme nacional i cultural que el converteix en una alegre província.

Les enquestes avancen ara una nova victòria del PP a les eleccions a Corts Valencianes. Aquesta vegada, però, els dos partits minoritaris –Esquerra Unida i Bloc Nacionalista Valencià– s’han unit i la suma implicarà obtenir els diputats que el Bloc no aconseguia perquè no superava mai la barrera del 5 per cent necessària per obtenir representació parlamentària. El problema és que el PSOE no ha estat capaç de vertebrar una oposició convincent, i que el seu candidat a la presidència de la Generalitat,Joan Ignasi Pla, no desperta gens de passió. El problema també és que caldria veure què farien els socialistes si guanyessin.Quin model de país impulsarien. En tot cas, quatre anys més de PP mataran del tot el país dels que el somnien més lliure, més racional, més just i més valencià. Per tant, cal mobilitzar tots els vots possibles per evitar una desfeta i cal demanar, per cert, a Esquerra Republicana que no es presenti, que animi els seus electors perquè votin l’única alternativa que pot canviar la situació. Perquè l’actual –ningú pot dubtar-ne– és una situació d’una gravetat extraordinària.