EL QUADRE
–Manel Rodríguez-Castelló–
Com que l’anunciat tancament de les emissions de TV3 al País Valencià és abans que res una qüestió de símbols, no deu ser casualitat que la data triada per a la consumació de l’enèsim atac a la llibertat d’expressió i informació a la nostra república bananera (altrament dita la Comunitat) siga, segons sembla, la del 25 d’abril. Hi ha símbols que quan esclaten poden fer més mal que la dinamita, i si no que ho pregunten als valencians. El Consell presidit per Camps vol vèncer per golejada i a més humilar el contrari, o l’enemic, una multitud que no entra en l’hiperbòlic tots per a qui amb tanta insistència com cinisme es reclama l’aigua. El retrat capgirat de Felip V, que només era un símbol, innòcua i modesta venjança d’un poble humiliat, torna a dreçar-se, es dreça cada vegada que el botifler de torn trepitja els drets individuals i col·lectius dels valencians. Ni aigua ni aire per respirar lliure dels tentacles propagandístics d’aquesta dreta cavernària entossudida a perpetuar les almanses i fer-nos morir de pur avorriment i inanició monocolor. No poden permetre, amb la llei a la mà, que per això són gent de missa i ordre, ni l’existència de les precàries reserves indígenes en què malnodrim la gana de civisme i cultura. Si tinguessen una mica de vergonya i fossen una mica coherents amb la seua legalitis ja faria molts anys que haurien tancat Canal 9 per incompliment flagrant de la llei per què fou creada i que exigeix la presència efectiva del valencià.
El PP ha decidit obrir un nou front amb la vareta màgica de l’anticatalanisme en vespres d’eleccions. No sé si la vareta encara dóna per a molt o si la nova mostra d’insensatesa i prepotència, impròpia d’una societat democràtica i moderna, no produirà efectes indesitjats per a la seua estratègia marejadora en forma d’una mobilització cívica capaç de restituir el quadre a la posició en què ara fa tres-cents anys una digna mà anònima el va col·locar. En tot cas convindria no esperar al 25 d’abril per alçar el clamor per la llibertat, encara que siga aquesta tan modesta de poder veure televisió en la pròpia llengua. Evitem el foc anorreador abans d’haver de plorar, una vegada més, damunt les cendres.