joan margarit, poesia cruel
Sense embuts
article d’Enric Sòria
Com quasi cada any, Joan Margarit ha publicat un nou llibre de poesia, Casa de Misericòrdia. Ens hi acostem amb una barreja d’esperança i de prevenció. En poc de temps, l’autor ha tret a la llum una sèrie astoradora de llibres majors -Estació de França, Joana i Càlcul d’estructures-, a més d’embarcar-se en un complex procés de revisió de la seua obra anterior, i aquesta acceleració del ritme d’escriptura podria fer témer una caiguda en la reiteració o en la facilitat. Res d’això. Una vegada més, ens trobem davant d’un llibre imponent. De títol en títol, la veu del poeta s’ha fet cada vegada més seca, concisa i memorable, i els lacònics emblemes que ens ofereix tenen una transparència tan dura que a penes dóna respir. Joan Margarit és un poeta dur i generós, que aposta per acostar la poesia a la vida (i no a l’inrevés) i que sap que, si el poema ha de complir la seua funció, estrictament misericordiosa, de portar una mica d’ordre i de sentit a l’ànim del lector, aquest ha de copsar que el que diu no és mentida. Margarit, doncs, renuncia tant a l’edulcoració retòrica com a la banalització d’un sentimentalisme hipertrofiat. Si els seus poemes són intensos, tràgics i tot, és perquè, finalment, no hi ha més que el que hi ha. Per això, “un bon poema, per bell que sigui, ha de ser cruel”. En els seus versos, Margarit aprofita la vellesa -i la bellesa- per fer recompte de la vida i alhora la transforma en un art de ser lúcid. Amb cruesa, però també amb una punyent serenitat. De llibre en llibre, Joan Margarit s’ha anat donant permís per a ser ell mateix i nosaltres hem assistit a la construcció d’una gran veu poètica, abundosa, tenaç, deliberada.