Divendres passat 16 de febrer el Consell de Ministres va aprovar la reforma de la Seguretat Social sota l’eufemístic nom de “Llei de Mesures en Matèria Social” i que desenvolupa l’acord al que van arribar UGT, CCOO, CEOE, CEPYME i Govern signat el 13 de juliol de 2006.
És aquesta reforma el segon eix sobre el qual gira la política socio-laboral del Govern socialista, sent el primer la Reforma Laboral aprovada el passat mes de maig. Així, s’endureixen les condicions generals dels treballadors per a accedir a una pensió, a més d’incentivar la permanència en el treball més enllà dels 65 anys.

Más específicament, i respecte al període de cotització mínima per a tenir dret a la pensió de jubilació, es passa de 12,5 anys a 15 anys complets, “premiant” a aquells que segueixin treballant a partir dels 65 amb una pujada d’un 2% en la seva pensió cada any cotitzat després d’aquesta edat.
Al mateix temps, aquesta reforma endureix els requisits per a accedir a la jubilació parcial i anticipada, augmentant l’edat necessària i els anys d’antiguitat en l’empresa per a poder tenir dret a la prestació.
El fet puntual de permetre l’accés a la pensió de viduïtat de les parelles de fet i el suposat avanç que això significa, es desvirtua al veure el contingut del text que indica que solament tindran dret aquelles que acreditin cinc anys de convivència o tinguin fills comuns.
El mateix ocorre en cas d’Incapacitat Permanent, on la mínima reducció del període de cotització per a la prestació no compensa ni retorna la salut dels treballadors que queden incapacitats solament per anar a treballar.
En general, aquesta reforma suposa un nou revés en l’aspiració dels treballadors a treballar menys per a treballar tots, a augmentar la qualitat de vida i la garantia de dignitat econòmica en els últims anys de la vida de les persones i avança pels camins ja coneguts de les receptes
neoliberals que va propiciar aquesta Europa-fortalesa a través dels seus acords de Maastricht i Lisboa.
SP Comitè Confederal CGT