Els presidents català, valencià, balear i aragonès firmen la creació del Patronat de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i deixen pendent la titularitat dels fons i la gestió
Acord amb serrells
Ignasi Aragay / Eva Piquer

Amb l’afer dels papers de Salamanca encarrilat, ahir es va fer un pas endavant, però no pas definitiu, per posar fi a l’altre contenciós arxivístic històric que s’arrossega des dels inicis de la Transició, amb antecedents polèmics ja durant el període republicà. Els presidents de Catalunya, José Montilla; del País Valencià, Francisco Camps; de les Illes, Jaume Matas; i d’Aragó, Marcelino Iglesias; juntament amb la ministra de Cultura de l’Estat, Carmen Calvo, van segellar la creació del Patronat de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), el segon equipament documental medieval més important del món, només darrere del Vaticà. L’ACA aplega, en 5.907 metres lineals de documents, 80.000 pergamins, 60.000 volums i 19.000 lligalls.

La foto de família d’ahir al migdia tenia la seva gràcia: feia tretze anys que els presidents dels quatre governs de l’antiga Corona d’Aragó no es reunien, i era la primera vegada que Francisco Camps venia de visita oficial a Barcelona. Ara bé, les corbates i els somriures unitaris davant les càmeres no podien amagar que els governs valencià, aragonès i balear han presentat recursos contra l’Estatut català perquè estableix que “els fons propis de Catalunya situats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i a l’Arxiu Reial de Barcelona s’integren en el sistema d’arxius de Catalunya” i, doncs, la Generalitat els podria reclamar.

“Estic convençut que, amb el mateix esperit amb què hem sabut constituir aquest patronat, serem capaços de resoldre tots els extrems que encara cal determinar”, va dir ahir el president José Montilla, que va deixar clar que queden oberts “el conjunt de detalls que han de fer plenament operatiu aquest patronat i la gestió dels fons documentals”. Els altres tres presidents havien destacat prèviament la seva satisfacció per un acord que instaura “la igualtat entre comunitats autònomes”.

En efecte, el patronat que s’ha posat en marxa consagra la titularitat estatal de l’equipament i dóna preeminència al govern de Madrid en el nou òrgan rector, alhora que fixa una presència equitativa de les quatre autonomies, els consellers de Cultura de les quals n’ocuparan per torns una de les dues vicepresidències. Des d’ahir i durant un any, el vicepresident primer serà el català Joan Manuel Tresserras.

Queda per a la negociació posterior decidir la titularitat dels fons documentals, que és on Catalunya té més a guanyar, o més a perdre, segons com vagi la cosa. Cal tenir en compte que el gruix dels fons l’integra l’antic Arxiu Reial de Barcelona, mentre que la part comuna és molt menor. De fet, tant a València com a Palma hi ha les seus dels respectius arxius reials medievals, mentre que el d’Aragó va ser destruït per les tropes napoleòniques a principis del segle XIX. Les negociacions tècniques per dilucidar què pertany a qui ja fa temps que estan en curs en la més estricta reserva, i fons del govern català es mostren optimistes sobre el resultat final.

Tampoc queda clar a hores d’ara com es resoldrà la no menys històrica reclamació que la gestió de l’equipament recaigui en la Generalitat com a administració més pròxima i amb més documents propis.

Poques declaracions

La versió oficial és que s’han tancat 28 anys de reivindicacions i discrepàncies, i que finalment els quatre governs han apostat per treballar plegats. Ahir no era el dia de tirar-se els plats pel cap, ni de fer gaires declaracions més enllà de les protocol·làries. La més expansiva va ser la ministra Carmen Calvo. Preguntada pels recursos d’inconstitucionalitat contra l’Estatut català, va dir: “Avui una imatge val més que tot. Que hi hagi els quatre presidents aquí és molt important”. La ministra va anunciar que presentarà l’ACA com a “primer candidat espanyol a ser distingit com a patrimoni europeu”.

El patronat té la seu al Palau del Lloctinent, un edifici situat a la plaça del Rei que havia allotjat l’ACA fins a principis dels noranta i que ara ha estat rehabilitat i recuperat. És l’únic equipament cultural de titularitat estatal que hi ha al centre de Barcelona. La rehabilitació ha anat a càrrec dels mateixos arquitectes -el matrimoni format per Lluís Domènech i Roser Amadó- que van fer la seu moderna de l’ACA al carrer Almogàvers, inaugurada el 1994.

L’espai que a l’Edat Mitjana va correspondre a la confederació catalanoaragonesa està simbolitzada documentalment per l’ACA, tot i que en realitat es mantenen separats l’Arxiu del Regne de València i l’Arxiu del Regne de Mallorca i, per tant, rere aquest símbol hi ha més una voluntat unificadora que no una realitat unitària.

La inexistència del patronat i d’un paper rellevant del govern català en l’arxiu ha provocat una sostinguda polèmica amb alts i baixos durant dècades, que ha estat més aguda depenent del funcionari que l’Estat hi ha posat al capdavant. L’episodi més greu va ser l’intent de canviar la classificació documental interna per part de Pedro López, efímer i polèmic director de mitjans dels anys 90. López, a més, va mostrar-se el 1996 públicament contrari al retorn dels papers de Salamanca, fet que li va posar en contra el món arxivístic i polític català. El seu pas per l’ACA va provocar un rebuig frontal de la comunitat arxivística i va propiciar que el Parlament de Catalunya i el govern de la Generalitat redoblessin els esforços per reclamar tant la titularitat dels fons com la gestió de l’arxiu.
Botons