FOTO: l’autor de l’article Sal·lus Herrero apallissat per la policia en una classe a la Universitat d’Estiu de l’Horta a La Punta
———————
Solidaritat amb els inmigrants del pont d´Ademús
SAL·LUS HERRERO I GOMAR
[article publicat en la secció ‘El Trinquet’ d’EL MERCANTIL VALENCIANO]

Des del divendres 15 al diumenge 17 de desembre hi hagué una acampada d´unes trenta tendes de campanya i concentracions de centenars de persones; al llarg del dissabte 16 foren centenars i centenars, potser milers, les persones que passaren pel parc de l´Avinguda de Ferran el Catòlic per solidaritzar-se, per signar (més de dos mil) un manifest que reclama un centre d´acollida que albergue i done refugi humanitari als immigrants que dormen sota el pont d´Ademús, es tocà música, es ballà, es llegiren poemes, es cantaren cançons, s´intercanviaren paraules, somriures, menjars, projectes d´ajut o telèfons mòbils entre la gent de València i la d´Àfrica per fer efectiva i concreta la solidaritat.
Des de l´administració local ens enviaren la policia per impedir-nos o dificultar-nos que plantàrem les tendes el divendres, per amenaçar-nos amb denúncies (que, per altra banda, no posaren quan ho feren els pelegrins en la visita del Papa Benet XVI) i per intentar desprestigiar l´acte de solidaritat amb falsedats en afirmar que només érem unes poques persones?.
La regidora d´afers socials, Ana Torrado i l´alcaldesa, Rita Barberà, menteixen i saben que menteixen, o, potser, estan molt mal informades, perquè foren moltes les persones que mostraren la seua solidaritat amb els immigrants i són moltes més les persones que deploren que els immigrants hàgen de dormir sota un pont i no en un alberg municipal. La desídia -de l´ ajuntament i de les administracions en general- és crònica i molt greu perquè a València la esperança viu sota un pont en unes condicions infrahumanes, de manera similar o pitjor que els presoners dels camps de concentració nazis abans de ser exterminats; els immigrants que viuen sota el pont són víctimes de l´espoli que han patit els seus països per la colonització occidental, per les malaties i l´extrema pobresa que han generat les polítiques neoliberals, per la destrucció ecològica i els mals governs que imposen des d´Europa i els EE UU per a robar-los els seus productes bàsics que garantitzen la seua subsistència; han vingut ací per intentar millorar la seua vida i les causes de la seua situació està en el procés de monopolització de la riquesa i dels recurssos per banda dels habitants de les societats dels països del nord a costa de la majoria dels habitants del sud, entre d´altres motius.
Per dignitat, la Mesa de Solidaritat amb les persones immigrants, la Xarxa d´Acollida per a la Integració dels Inmigrants i l´Assemblea Baobab-, feren una crida i la ciutadania de València ha respost bé, des de sindicats, organitzacions de solidaritat, col.lectius socials, gent de partits polítics d´esquerres i progressistes; els qui no han respost bé, fins ara, són les distintes administracions implicades per a resoldre una situació que hauria de ser molt senzilla de solucionar si hi haguera una mínima voluntat política i unes mínimes bases d´humanitat… Tot això, posa a la llum i mostra la complicitat de l´ajuntament en la vulneració dels drets humans de les més de 150 persones que viuen en condicions extremadament precàries, injustes i inhumanes el desembre de 2006.
Des de la societat civil, no hem de cessar en continuar denunciant una situació tremendament injusta, de mínims humans i democràtics perquè l´ administració intervinga amb propostes reals i urgents d´acollida i d´ integració adequades; sinó, al meu parer, la societat civil valenciana, sindicats, organitzacions polítiques d´esquerres, col.lectius socials haurien de construir,-des d´un fons de solidaritat d´emergència social-, una proposta al marge de l´administració perquè està clar que alguns tenen els referents ètics sota terra i voldrien que els immigrants emmalaltiren sota els ponts pel fred, la humitat i la falta d´humanitat d´una administtració que, en general (llevat d´algun gest propagandístic de cara a l´escaparate), només envia mangueres d´aigua, amenaces, denúncies, silenci administratiu, repressió i policies contra els immigrants i les persones que es solidaritzen amb els immigrants? Jo a totes les persones que vénen de l´ estranger a ma casa, els porte al pont del riu per mostrar-los la situació dels immigrants i perquè conten quan tornen als seus països que a València hi ha gent que viu en condicions infrahumanes perquè l´administració els gira l´esquena i no vol saber com s´escriu solidaritat, ni en valencià ni en castellà, ni en cap altra llengua. Només indiferència.

Feliç societat
PERE FUSET
Portaveu Nacional del Bloc Jove
[article publicat hui a EL MERCANTIL VALENCIANO]

Un grup de psicòlegs britànics molt ben intencionats , proclamava fa algun temps haver donat amb una fórmula per tal de calcular la proximitat a la felicitat dels éssers humans. Segons esta fórmula cal tindre presents aspectes com ara l´amor, la salut, el benestar, els incentius laborals, l´estabilitat econòmica, la capacitat d´adaptació, les amistats, i un llarg etcètera de paràmetres a combinar.
Desconec si existix alguna fórmula similar per a mesurar el grau de felicitat d´una societat, però m´atrevisc a assegurar què la societat valenciana està tradicionalment malalta d´infelicitat tot i el que els alegres tòpics puguen fer vore. És una hipòtesi que de ser certa ens hauria de dur a una doble negació d´aquella creença franquista: ni som «levante» ni molt menys «feliç».
Ara que estem en època de bons desitjos, sovint expressats amb un breu «feliç any» serà qüestió de plantejar-nos què podria contribuir a millorar la nostra felicitat com a poble . Observant algunes de les nostres mancances col·lectives i sense perdre de vista la fórmula dels psicòlegs britànics, m´atrevisc també a aventurar que bona part de l´equació es decidirà el proper 27 de maig, quan la ciutadania estem cridats a triar entre programes, sigles i representants. Perquè des de les institucions es prenen contínuament decisions que afecten, i de quina manera, les nostres vides com ciutadans i ciutadanes i davant això, com deia adés, és indefugible explorar quines polítiques poden incidir en fer-nos més feliços.
Si la salut és el primer potser hauríem de preocupar-nos molt més per deixar d´estar a la cua de l´estat en llits hospitalaris, per dotar-nos d´un pla de prevenció de les drogues efectiu i menys hipòcrita i més encara per impedir la progressiva privatització de la sanitat valenciana. Si no es pot viure sense amor i la sexualitat s´ha de viure de manera responsable és necessari realitzar canvis importants en les polítiques d´informació sexual i planificació familiar, millorar la lluita contra les ETS, i combatre l´homofòbia i transfòbia. Si l´educació és bàsica per a la formació tindre bona part de l´alumnat en barracons i liderar el fracàs escolar no és bon símptoma. Si sense casa no es pot viure, estaran d´acord què no podem convertir la joventut valenciana en una generació hipotecada de per vida.mentre especulem amb el territori i ens carreguem el patrimoni natural, que dic jo, alguna cosa pintaran també en la nostra felicitat col·lectiva marjals i muntanyes.
La precarietat ocupacional i la fugida de cervells que patim són també un element de frustració per a un poble que es resistix a convertir-se en simple planter de cambrers. Trobar-nos amb les mans lligades per interessos externs, marcats des de Madrid com ens ha passat amb la reforma de l´Estatut, va en detriment de la necessitat de sentir-nos com una societat lliure i madura. I sempre ens quedaria el bon humor si no fora pel grau de crispació social al que ens sotmeten alguns amb els seus continus atacs de victimisme i eixe regust a transició mal tancada. Per no parlar de l´humor que se li queda a un després d´haver de fer ús de la xarxa valenciana de transports públics…
Front tot això es plantegen un parell d´alternatives.com a remeis polítics. D´una banda eixa opció que ens planteja l´actual Consell a mode de Prozac; mitjançant colpets de triomfalisme televisiu convertint per exemple RTVV, en un aparell de propaganda i original creació literària. No canvia la realitat però la maquilla i és un remei massa sobat per estes terres i poc efectiu.
L´altra alternativa passa per afrontar els problemes des de l´arrel i plantejar solucions des del canvi profund a les institucions. Eixa és l´alternativa que proposa el valencianisme de progrés i ecologista i per la qual realitza grans esforços com els demostrats als darrers mesos. És l´opció d´un canvi on, estic convençut, la joventut valenciana podrem participar en la construcció de la nostra felicitat col·lectiva.
Com que tota hipòtesi necessita ser comprovada empíricament els emplace a reflexionar sobre els remeis exposats i quan siga el moment posar a prova la bondat del projecte polític que defensem des del valencianisme progressista. Tenen la garantia què més que un experiment serà tota una experiència. Una experiència de transformació que és el que esta societat valenciana nostra està demanant a crits.

L’Agrupació Ciutadana Arc Iris de Simat ha condemnat els atacs i les amenaces de que han estat objecte tant l’alcalde, el socialista Vicente Palomares, com el seu substitut com a cap de llista del PSOE, Eladi Mainar.
Arc Iris afirma que “eixe tipus d’actituds desacrediten als seus autors, i a més perjudiquen a tots els que ens hem dedicat a denunciar els procediments que ha utilitzat l’alcalde socialista per portar endavant macroprojectes urbanístics amb irregularitats, ocultació d’informació i pràctica de l’amiguisme”
Arc Iris estima “que hi ha procediments per fer front a la política que ha portat el PSOE a Simat sense necessitat de recurrir a la intimidació, que ja de per sí deixa sense efecte qualsevol argument”.
La política i la participació ciutadana són, en opinió d’Arc Iris, les úniques eines per tornar la dignitat democràtica a l’Ajuntament de Simat, denunciar les irregularitats i donar a conèixer a l’opinió pública tot el que l’alcalde ha estat ocultant durant anys respecte de la política urbanística.
Ara bé. Sense justificar els atacs, Arc Iris sosté que les actituds de l’alcalde socialista han causat una gran indignació en un ampli sector de la població, i poden haver induït algú a “perdre els papers”.
Hem de tenir en compte, afirma Arc Iris, que Vicente Palomares no sols s’ha mostrat permissiu davant la instal.lació de les torres d’alta tensió, sinó que a més ha portat una política urbanística opaca que ha provocat que molts llauradors s’hagen sentit estafats pel preu al que van vendre les seues terres sense conèixer que s’hi anava a construir un camp de golf i una macrourbanització.
Arc Iris recorda que fa cinc anys es van vendre fanecades a 5.000 euros on ara es paguen 54.000 euros, el que suposa una estafa sense pal.liatius que al conjunt de Simat pot elevar-se 60 milions d’euros, que és el benefici calculat de l’empresa que pretén desenvolupar el PAI.

Simat de la Valldigna, 19 de desembre del 2006

Paraules de Juan Carlos en el seu missatge:
> “Como ya dije hace un año, España es una gran Nación de la que todos podemos sentirnos orgullosos” (…) “Esa voluntad de consenso, que en su día hizo posible la Transición, ha sido también el fundamento de nuestros principales logros. De ahí, una vez más, mi apelación a las instituciones y los partidos del arco constitucional, para que contribuyan, mediante el más amplio consenso y el apoyo del conjunto de la sociedad, a asegurar la mejor solución a las principales preocupaciones de los ciudadanos, siempre en el marco de nuestra Constitución”.

> El coordinador de Izquierda Unida, Gaspar Llamazares ha calificado el discurso de “vacío”, que ni siquiera nombre un asunto tan importante como el proceso de paz. “Un discurso moderador y neutral no tiene porque ser un discurso vacío”. “En un año tan importante, es un discurso de trámite que pasa de puntillas por los principales problemas”. También cree IU que faltó en el mensaje navideño del Rey una “posición decidida” respecto a otro de los grandes temas del año como ha sido la lucha contra la corrupción.

EDITORIAL D’ANNA notícies
El “consens” clau imprescindible per mantenir l’empassada de 1978

El teatre de l’anomenat “consens” a que es van prestar el PSOE, el PCE i CiU, sota l’extorsió de l’aparell militar franquista i resta de poders fàctics, per engolir-se l’empassada que va suposar acceptar la monarquia restaurada per Franco i la Constitució de 1978, que pretén legitimar-la, continua sent la peça clau per mantenir l’actual “estat de dret”
El borbó Juan Carlos, any rere any, no deixa de apel·lar el “consens” per mantenir l’actual estat de dret d’origen ademocràtic i de sobirania compartida entre el rei i el poble espanyol, segons l’article 99 de la Constitució de 1978. Des del mateix sistema, el professor Pablo Lucas Verdú va dir ja en 1978: “la irregularitat o heterodòxia del procés constituent espanyol pot jutjar-se segons els resultats als que arribe (…) La gènesi de la imminent Constitució ha sigut heterodoxa; els seus efectes, si aconsegueix consens i duració, ortodoxes”. Es a dir la fonamentació de l’empassada del 78 obliga el manteniment continu del consens per part del “bloc constitucional” i al manteniment del seu silenci per a fer-la “ortodoxa”, malgrat que el sistema no permet el ple reconeixement de la pluralitat nacional de l’Estat i nega el dret d’autodeterminació de les nacions no castellanes; no permet una possible opció federal entre comunitats, ni contempla la igualtat jurídica de les llengües de l’Estat; per no parlar de l’altre tema que va ser imposat: la monarquia.
Caldria al respecte llegir allò que Jordi Solé Tura va escriure (Nacionalidades y nacionalismos en España. Alianza Editorial) - en la seua qualitat de president de la ponència constitucional - de com va rebre el paper escrit a mà, provenint de la Moncloa, on se l’instava redactar l’article 2 de la Constitució amb l’ordre que no mogués “ni una coma”, doncs aquell era el text literal de l’acord pres per “los sectores consultados”. Per a que ara ens vinguen amb allò de “no agafar avantatges sota l’amenaça de la violència” o de “cap acord polític sota la pressió de l’extorsió”.

Diversos partits polítics bascos han criticat el missatge nadalenc de Juan Carlos I al considerar que no va fer esment al diàleg com solució al conflicte.
Agències Bilbao
El vicecoordinador general d’Aralar, Jon Abril, va criticar el missatge de Nadal de Juan Carlos I, al considerar que “no fa esment al diàleg com solució al conflicte que viu Euskal Herria” i “realitza un esment de les víctimes unilateral”, ja que, va afegir, “tot conflicte té víctimes en totes les parts”.

Abril va explicar que “l’època de la transició es va tancar malament i sense integrar a totes les realitats en l’Estat i sense respectar la pluralitat”. A més, va afegir que cal recordar que “a Euskal Herria la Constitució no va rebre el consens al que al·ludeix” el Rei en el seu discurs.
“Ens preocupa que no es faça esment al diàleg com solució al conflicte que viu Euskal Herria i que s’antepose la unitat d’Espanya i la Constitució a la decisió que els ciutadans d’Euskal Herria puguem adoptar”, va afegir.

També va criticar la “excessivament frívola absència d’esment alguna a les víctimes de la Guerra Civil, quan s’han complit 70 anys del seu inici, i ara que més que mai la societat reclama aqueixa reivindicació de la memòria històrica”.

Per la seua banda, la secretària de Comunicació d’EA, Onintza Lasa, va afirmar que el missatge de Nadal del Rei reafirma al seu partit en “la seua vocació republicana i independentista basca” i va criticar la falta de “altura de mires en un moment d’oportunitat política per a arribar a la pau i la normalitat política”.

Lasa va mostrar la seua disconformitat amb la defensa de “la unitat espanyola” i de la Constitució que es realitza en el discurs i va assegurar que “no dóna motiu a l’exercici de determinats drets de la ciutadania”.
“Parla de la unitat espanyola i, a més, en el seu discurs cita a l’Exercit. Ve a defensar l’article 8 de la Constitució, de la seua Constitució, aqueixa Constitució que obliga a la unitat, a la integritat territorial d’Espanya”, va agregar.
Lasa va assenyalar, que, en definitiva, és “l’única en la qual creu”, ja que el missatge sí destaca la “pluralitat lingüística i artística”. “Ve a defensar la pluralitat de caràcter merament folklòric, pel que es col·loca contra l’exercici democràtic de les opcions diferents, que no coincidisquen amb aquesta defensa de la unitat de l’Espanya, una, gran i lliure, tal com ho entén la monarquia”. va manifestar.
La dirigent d’EA va afirmar que en el discurs s’evidencia que l’única cosa que li preocupa al Rei és “la unitat espanyola i perpetuar la monarquia”, en una situació en la qual, al seu judici, tots els ciutadans “i fins i tot el Rei haurien de comprometre’s en aquest moment d’esperança respecte al procés, que ni tan sols cita”.

Així mateix,l portaveu de la Presidència d’EB Berdeak, Mikel Arana, va qualificar el missatge del Rei, com “inmovilista i testimonial” i va assegurar que és “tan buit de contingut com la pròpia figura que representa”.
“És incompatible parlar de modernitat des d’una institució que representa els valors feudals, i és una broma de mal agrade parlar d’una societat igualitària quan es gaudeix de privilegis que són inaccessibles per al conjunt de la ciutadania”, va criticar.
Arana va afirmar que el discurs és “inmovilista”, des del punt de vista polític, i “testimonial”, des de l’òptica social”. El dirigent d’EB-Berdeak va assenyalar que la reivindicació que es fa en el missatge de la Constitució suposa “negar el dret dels pobles a decidir el seu futur”.

Així mateix, va criticar que en el discurs s’apel·le “a un món més junt” i, en canvi, no es qüestione “el model polític neoliberal que està en l’origen de la precarietat laboral i l’especulació urbanística, que afecten als drets fonamentals de les persones”.

Barri del Carme, València, 22 de desembre del 2006.

http://video.google.es/videoplay?docid=-521443434193404286&q=Marxa+Torxes+Val%C3%A8ncia+2006

Avui Les Coves ha canviat d’Alcalde. L’Abocador de Residus Tòxics i Perillosos li ha costat l’Alcaldia al (in)Popular Miguel Zaragoza. Es tractava de la segona moció que li presentaven (la primera moció de censura fou anul·lada gràcies a un recurs que el fins avui Alcalde i tres regidors més del PP van presentar i que fou acceptat pel secretari de la Corporació, poques hores abans de la celebració del Ple.)
A Zaragoza l’ha substituït un altre regidor del PP, Leoncio Marin, que amb el suport dels ex-socialistes (dons resulta que en una actitud que no arribo a comprendre, per poder fer la seva feina: mirar pel bé del poble e intentar evitar la catàstrofe de l’abocador, varen tindre que presentar la seva baixa del PSOE ¿?) es des d’avui el nou Alcalde de Les Coves.
Esperem que no sigui massa tard i que la nova corporació pugui desfer el que amb mentides, ocultació d’informació, i pràctiques mes que dubtoses pretenien imposar-nos als veïns d’estes terres del nord de Castelló en Zaragozà i tota la Xusma Popular de la província.
Ara més que mai: NI TÒXICS NI PERILLOSOS!!

En els temps que corren l’Educació és un dels principals pilars de la nostra societat perjudicats greument pels sistemes neoliberals que imperen en molts llocs del nostre País, i més propers al País Valencià. Sistemes que fan de l’educació un mecanisme per aconseguir, recordant temps enrrere, mà d’obra barata, i a ser possible, persones generades per un mateix motle, sense cabuda per al pensament propi, i menys encara si és crític. En l’actualitat, els valencians i valencianes tenim una gran lluita pendent i que hem de guanyar, davant d’estos sistemes imposats per la Generalitat Valenciana del PP, i per què no mencionar la passivitat de l’oposició del PSOE.

Analitzem estos sistemes neoliberals i el deteriorament que en l’educació PÚBLICA generen:

L’argument central que sostenen les polítiques educatives neoliberals és que els grans sistemes escolars són ineficients i els seus productes de baixa qualitat. Per tant les conclusions que s’extrauen son que l’educació pública ha fracassat i així es justifiquen polítiques de reducció de la responsabilitat de les institucions públiques en l’educació, que implica al mateix temps polítiques de reducció de partides pressupostàries.

D’una banda hauríem d’analitzar si els fracassos dels sistemes educatius estan o no directament relacionats amb els sistemes socials i polítics. El que hem de tindre clar és que els l’educació pot tindre deficiències i, com en tot, les institucions i la societat deuen treballar conjuntament per a millorar-la.
Ara bé, les deficiències que experimenta el nostre sistema educatiu no són més que conseqüències de les polítiques capitalistes que s’apliquen en el nostre país, basades estrictament en allò econòmic i en les ideologies dominants, oblidant les bases de l’educació que no són altres que els conceptes pedagògics i socials per a aconseguir una joventut amb plena autonomia, solidària, democràtica, amb capacitat crítica,… en definitiva, formar persones per a aconseguir també una societat millor.
És precisament aquesta funció de l’educació la que altera el neoliberalisme quan construeix el discurs escolar, universitari,… aplicant directament l’equació cost-benefici econòmic. En termes d’eixa equació, s’altera tant la definició de l’educació com la categoria qualitat, que ocupa un lloc destacat en el discurs neoliberal.

En el terreny econòmic, les solucions proposades no tendeixen a millorar l’educació pública sinó a reduir constantment les inversions a més de la nul•la creació de noves infraestructures. Un conjunt de mesures que tenen eixe objectiu són la descentralització i privatització dels sistemes i la reducció de la plana docent.

El neoliberalisme ha trencat amb tot fonament d’educació pública, però per a instal•lar-se en la nostra societat ha d’usar mecanismes per a enganyar els seus possibles votants, que si bé d’una banda es voran afectats per aquesta política de privatització dels sectors públics, d’altra banda a l’hora de sumar paperetes, les matemàtiques no enganyen. Per això, disfressen les seues reformes en promeses tals com millorar la inversió educativa i quan açò no es fa visible, relacionen eixa falta d’inversió en la construcció de noves fórmules d’optimització per les quals s’aconseguix amb menys inversió, més qualitat. Encara que els queda pendent dissenyar fórmules per a aconseguir fer cases més barates i millors. Encara que pel que s’ha vist, el factor PÚBLIC és determinant per aplicar a aquestes les formuletes màgiques.

Cabria preguntar-se llavors la raó per la qual les societats suporten aquest deteriorament de les seues condicions de vida i de la dels seus fills i filles, a curt i a llarg termini.

És indispensable que es detinguen les reformes neoliberals per a resguardar els aspectes que encara estan en peu dels sistemes educatius. Al mateix temps, és necessari dissenyar polítiques de canvi pedagògic del que siguem partícips tots els membres socials. Les reformes educacionals són processos profunds, que posen en moviment aspectes estructurals de la vida social i cultural, que comprometen l’imaginari col•lectiu, la memòria històrica i la prospectiva. I al mateix temps paralitzar les polítiques socials i més encara les institucionals que utilitzen fórmules de rendibilitat per a determinar la nostra estructura educacional.

Però esta lluita contra el sistema neoliberal no pot vindre només de les persones dedicades a la docència, ni dels moviments estudiantils.
És urgent que els sectors progressistes i democràtics generem alternatives que permeten recuperar l’educació com un espai fonamental per a la transmissió dels sabers públics i la recuperació de la trama social.

Esquerra Unida del País Valencià té com a prioritat fer front a aquest tipus de sistemes que destruïxen els nostres recursos públics i socials, vinguen d’on vinguen i es per aixó que ens oposem radicalment al concepte d’Educació i de Qualitat tal com l’enten el PP.

Mireia Mollà i Herrera

El diumenge 24 de desembre el cantautor valencià Feliu Ventura serà entrevistat a Ràdio Nou, al programa “De nou, cap de setmana” presentat per Amàlia Garrigós que s´emet de 10 a 13 hores els dissabtes i diumenges. Després de Barricades de paper i de la gira amb Lluís Llach Que no s’apague la llum i disc més venut de l’any segons l’Anuari de l’Espectacle, el cantautor xativí Feliu Ventura ens presenta el seu quart disc, Alfabets de futur. A Alfabets de futur continua la línia del so acústic de Barricades de paper i es manté la filosofia d’arranjar les cançons en funció del que cadascuna d’elles demana, sense forçar-les en cap moment cap a camins artificiosos. La matèria primera són bones cançons, que es respecten i consideren com a ens autònoms. Amb el nou disc Feliu Ventura recupera l’antiga manera de fer cançons amb llenguatges nous: així, al nou disc s’hi troben els estils més diversos, tot i que és un treball menys eclèctic que Barricades de paper.

http://www.youtube.com/watch?v=SmBXmE5Mtt8

FOTOS: (1) Senyera republicana valenciana a l’esplanada del Puig aquest ‘darrer diumenge d’octubre.
(2) Senyera republicana valenciana en la tomba de Constantí Llombart.
(3) Manifestació per la sobirania valenciana i la república a Madrid, un manifestant duent la senyera de la CAL amb una ma i una altra independentista valenciana en l’altra ma.
(4) Marxa de València al Puig del ‘darrer diumenge d’octubre’, al carrer Sagunt de València.
(5) Manifestació del 9 d’octubre d’enguany.
[El vídeo ha sigut tret de la columna pública de la pàgina de l’Avanç].

En els últims anys hem pogut apreciar com a EXPOJOVE els cossos militars i policials han anat tenint cada vegada més presència en un espai eminentment infantil que hauria de dedicar-se per a activitats lúdiques de caràcter creatiu, cooperatiu i no-violent.

Aquesta edició d’EXPOJOVE, que comença el pròxim 26 de desembre, ens sorprèn de nou pel desproporcionat espai que dedica a institucions armades que justifiquen l’ús de la violència i ens temem que tornaran a proposar-se als xiquets i xiquetes jocs on disparar o eliminar a l’adversari és una diversió: des de l’exhibició d’un tanc autèntic, fins a la propaganda de l’Armada amb una clara intenció de labor pro-reclutament; des de pintar-se la cara amb camuflatge militar, passant pel carnet de Policia Infantil fins a arribar “a un paint ball” en el qual els/les xiquets/es disparen bales de pintura amb armaments similars als reals.

(més…)