‘Estem sols’ per Isabel-Clara Simó
-
Estem sols
Isabel-Clara Simó
No formo part dels qui se senten culpables per la cultura a què pertanyen. L’autocrítica no és l’autoodi, i els qui detesten per sistema qualsevol cosa que fem -que són legió- fan molt mal servei a la cultura que diuen estimar. Tot i això, com a occidental, em sento avergonyida de l’execució de Saddam Hussein, de la bàrbara pena de mort, de l’estil de revenja, de la il·legalitat del procés, de la manca de defensa. ¿És que no es podia fer un judici net? ¿És que no es podia empresonar el dictador, un cop jutjat, pels seus abusos i els seus crims? ¿És que Occident ha perdut la dignitat? No és excusa dir que l’ha condemnat un tribunal iraquià; un tribunal insolvent i titella que ha donat un trist espectacle al món. Me’n sento avergonyida, sobretot després d’una guerra insensata, fracassada i inútil, a més de ser d’una crueltat insòlita. Que malament ho heu fet com a guerrers i que malament ho feu com a botxins!
Tampoc no formo part dels qui veuen en el Països Catalans la seva frustració diària -que també són legió-, car voldrien ser nord-americans i poderosos i llestos, i són d’un país sense nom amb una llengua sense estatus. Gens ni mica. Tot i això, m’ha entristit veure que La Caixa, és a dir, l’estalvi català, s’apunta amb entusiasme a la Fundació Campus Comillas -si voleu, un altre dia parlem de qui era el marquès de Comillas i com va fer la seva fortuna-, que té per objectiu l’estudi i difusió de la llengua castellana. I a la llengua catalana, qui la defensa? Si no ho fa el responsable, Ernest Maragall, ni ho fa l’entitat que té per objectiu fer obra social amb els diners de l’estalvi català, ¿a nosaltres qui ens defensa?
