Estic segur que, si monsenyor Lustiger hagués sigut el ponent de l’última Instrucció Pastoral dels bisbes espanyols, no haurien necessitat quatre dies per posar-se d’acord. I en lloc de tenir un document negatiu sobre el laïcisme, hauríem tingut una orientació pastoral sobre els valors de la laïcitat. Lustiger els hauria explicat que podien dormir tranquils. Ell mateix es considerava laic. Perquè la laïcitat, segons Lustiger, s’explica amb tres paraules. I en totes tres hi estava d’acord: neutralitat (de l’Estat i de l’escola), independència (de l’Estat en relació amb l’Església i viceversa) i llibertat (de consciència i de culte). Només cal obrir l’Evangeli -argumentava Lustiger- per saber que Jesús fou (anacronismes a banda) el primer laic de la història: “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu” (Mat. 22,21). Abraçant la laïcitat, l’Estat no fa altra cosa que el que va dir Jesús respecte a la llei (la Torà): l’Estat es posa al servei dels ciutadans i no al revés. La laïcitat no és ateisme. No és una religió. El laïcisme no es refereix a Déu, sinó a la societat. No és una creença: és un principi; no pretén oferir una concepció del món, sinó -simplement- organitzar la convivència. A base de posar en joc les tres paraules essencials que esmentava Lustiger. El laïcisme ens permet viure junts. Cadascú és lliure de tenir les seves opinions i de mantenir les seves creences, però sense voler-les imposar, que és el que pretén -ara i adés- l’episcopat espanyol. El nou document tracta d’”una situación nueva: fuerte oleada de laicismo”. Prepareu els paraigües. I recordeu: tenim el dret d’estar-hi en contra. En un Estat laic hem de retre comptes dels actes, però no de les idees.
Jaume Reixach
Capellà i escriptor