El vicesecretari regional del PP, Ricardo Costa, ha declarat aquesta setmana els pressuposts estatals per a l’any 2007 “non gratos” per al País Valencià. Fins i tot ha quantificat el dèficit inversor de l’Estat en 100 € per càpita en afirmar que la mitjana que l’estat inverteix a tot el territori estatal és de 492 € i de 392 € per al territori valencià.

Des d’Esquerra afirmem sense cap mena de complex per coincidir amb el Partit Popular que té raó, que realment l’Estat inverteix menys que a altres comunitats. Fa anys que venim dient-ho. Aquesta és una realitat demostrable que arranca des de fa moltes dècades.

També venim afirmant que aquesta situació no és una especificitat valenciana -ha estat detectada pels experts fiscals per a altres territoris com ara Catalunya o les Balears-. D’on si no l’enorme preocupació que l’Estatut de Catalunya ha dedicat al problema del finançament i el que el president balear haja demanat un nou sistema de finançament per les Illes Balears?

No és menys cert, però, que cal precisar determinats punts per tal que els ciutadans valencians puguen valorar el que està en joc i adquirisquen la consciència de les repercussions que té el problema. I volem incloure a “tots els ciutadans” parlen la llengua que parlen, vinguen d’on vinguen. Afecta de la mateixa manera als treballadors nouvinguts que han reconstruït la seua vida a les nostres ciutats i pobles: és un problema de tot aquell ciutadà que paga imposts i que veu que les inversions de l’Estat no són proporcionals a l’esforç fiscal.

Per començar, i havent reconegut que el País Valencià rep menys diners per càpita, cal dir que el problema és més greu pel fet que la renda per càpita mitjana del País (excepció feta de la “província” de Castelló) està per sota de la mitjana estatal. No tan sols hauríem de rebre la mitjana estatal sinó més per tal de fer efectiu el famós principi de solidaritat interterritorial que impera a l’Estat de donar més als que menys tenen per tal que arriben a igualar-se. Si ho reconeix la Unió Europea i per això ens ha enviat fons, com no ho ha de reconèixer l’estat del que formem part? O és que com que hem rebut fons de solidaritat europeus, l’Estat ha transferit el que ens corresponia per solidaritat interterritorial cap a altres autonomies?

De ser així s’explicaria, en part, per què Irlanda amb una potència demogràfica i renda per càpita semblant a la valenciana i que ha estat rebent fons europeus semblant als nostres, en aquests moments no sols ha confluït en nivell de renda amb la mitjana europea sinó que s’ha col·locat als primers llocs del rànquing mentre que el País Valencià no arriba, en el seu conjunt, a la confluència 100.

Per altra banda som el tercer nucli industrial de l’Estat i és ben cert que segons les teories econòmiques més “a la page” el capital privat públic és complementari del capital privat. En paraules més planeres: un euro de capital públic invertit en les àrees més productives dona major rendiment que si la inversió és produeix en territoris amb menor capitalització. Caldria, doncs haver estat rebent més inversió que la mitjana estatal. Entre altres coses, perquè des del punt de vista econòmic un estat conscient i responsable sap que les “vaques que donen més llet són les que millor han d’alimentar-se” per tal de tenir llet per repartir amb les altres. O és que la distribució de la inversió no és fa segons criteris econòmics sinó polítics?

Des d’aquest punt de vista la inversió a rebre hauria d’ésser, com a mínim, equivalent al 10% del total estatal (criteri de l’Estatut andalús) o del 10% (criteri català del pes específic del PIB dins del conjunt estatal). Quin és el criteri que utilitza l’Estatut valencià?

Per continuar, també cal dir que no és cert que el problema arranque del govern Zapatero, ve de més lluny.

Pel que fa a aquest punt, Esquerra pensa que el problema és tan greu que no entrarem ara en el joc simplista de veure qui és el culpable. Cal mirar el futur, encetar un debat en profunditat on tothom tinga dret a dir la seua opinió: partits, sindicats, cambres de comerç i d’indústria, organitzacions ciutadanes, universitats, etc.

Tan sols així tindrem garanties que el problema és tractat amb tota la dimensió que mereix per tal de saber quines modificacions s’han d’introduir a “l’Estatut”. O és que no pensem utilitzar la “clàusula Camps”?

També fem una crida a la responsabilitat política. Si els nostres governants actuals presenten un recurs d’inconstitucionalitat de l’Estatut català precisament en el punt de finançament (únic que dona certes garanties de solucionar el dèficit), com podrem després exigir per nosaltres un sistema que corregisca el desequilibri?

Esquerra sap que sols resolent el dèficit podran els valencians disposar d’unes prestacions socials pròpies d’un estat de benestar avançat. Els valencians ens ho mereixem: treballem, paguem els nostres impostos i volem serveis. També volem ser solidaris però la quota la volem fixar nosaltres. Paguem, doncs decidim. I ho volem per escrit, és a dir volem que hi figure al nostre Estatut d’autonomia per tal que la situació no depenga (ni en positiu ni en negatiu) de quin siga el color del govern que estiga al cap de l’Estat.

Tan sols així podrem millorar els nostres centres educatius, els hospitals, podrem fer-nos càrrec de la gestió dels nostres aeroports, de la nostra policia autonòmica, tenir vies de comunicació que milloren la nostra productivitat i competitivitat, etc. En definitiva, estar orgullosos de ser valencians tinguem l’origen que tinguem i parlem la llengua que parlem.

Celestí Gimeno i Broch.

Professor del Departament d’Economia de la Universitat Jaume I de Castelló.

Secretari de Política Econòmica d’Esquerra Republicana del País Valencià i candidat a l’alcaldia de Castelló