[article publicat a EL MERCANTIL VALENCIANO, traduït al català occidental per ANNA notícies]
Peset Aleixandre i els consells de guerra
XIMO BOSCH GRAU, Jutge
Per a molts, el nom de Peset Aleixandre es limita a identificar una avinguda, un hospital o un col·legi major. No obstant això, resulta menys conegut que també personifica una de les injustícies més amargues de la nostra guerra civil. Al maig de 1941, Juan B. Peset Aleixandre va ser afusellat a Paterna per les tropes de Franco, després d’haver estat sentenciat a mort per un consell de guerra. L’anàlisi del procés mostra amb claredat que no va ser condemnat per la comissió d’un delicte contra persona alguna, sinó per defensar legítimament els principis constitucionals i democràtics.
Peset Aleixandre va ser catedràtic de Medicina Legal i Toxicologia en la Universitat de València, en la qual va ocupar el càrrec de rector entre 1932 i 1934. En l’àmbit científic, va abordar valuoses investigacions relacionades amb aquestes matèries i amb altres referides als camps de la medicina preventiva i de la bacteriologia, en els quals sobresurten els seus estudis sobre higiene pública i sobre la vacunació contra el tifus. Els seus mètodes innovadors van contribuir a un notable prestigi acadèmic de Peset en el nostre país i en l’àmbit europeu. La proclamació de la II República va estimular la implicació política de nombrosos científics i intel·lectuals que van apostar pel reformisme republicà com millor solució per a la regeneració democràtica del país i, des del seu tarannà moderat i liberal, Peset es va incorporar a la tendència republicana liderada per Azaña. El reconeixement social de Peset Aleixandre va quedar palès en les eleccions parlamentàries de febrer de 1936: va concórrer en la coalició del Front Popular i va resultar el candidat més votat en la circumscripció de la ciutat de València, en un sistema electoral de llistes obertes. Desgraciadament, la guerra va desbaratar la temptativa democràtica republicana i la brutal repressió posterior va provocar l’eliminació de les seues principals figures.
El procés contra Peset va començar amb unes denúncies incoherents sobre transgressions genèriques, acompanyades d’imputacions tan vagues com que va ser «amic d’Azaña» o que «escrivia articles en “El Mercantil Valenciano”». Al llarg del sumari s’evidencia que Peset va auxiliar durant la guerra a nombroses persones de dretes, que va salvar la vida a sacerdots i religioses (fins i tot oferint refugi en la seua pròpia casa), i que va fer quant va estar en les seues mans per a evitar excessos en la zona republicana, amb risc per a la seua pròpia integritat. També queda acreditat que Peset Aleixandre es va limitar durant la contesa a contribuir a salvar vides al capdavant dels hospitals militars de Castelló i València. En conseqüència, el retret de l’acusació se centra en la seua condició de diputat i en les activitats públiques inherents a aquest compromís cívic.
El consell de guerra va condemnar inicialment a mort a Peset, però va valorar la seua conducta humanitària i va sol·licitar l’indult, amb commutació per una pena privativa de llibertat. No obstant això, els sectors més intolerants del règim no van acceptar el veredicte i van pressionar de forma obsessiva per a obtenir la seua revocació. Això va acabar provocant que, en una parenceria de magarruferia processal, el tribunal acordara la nul·litat de la sentència i de les actuacions prèvies, amb el pretext de la troballa d’una nova evidència incriminatòria. Mancant altres motius de major abast, la increïble prova de càrrec que provocaria la repetició del judici i la variació de la sentència seria una conferència que va impartir Peset anys arrere en les aules universitàries. En la citada conferència, amb la seua moderació habitual, Peset es limitava a mostrar les seues simpaties pel laborisme britànic o les socialdemocracies escandinaves, a citar a filòsofs clàssics i contemporanis, i a defensar les institucions democràtiques enfront de la revolta militar. No obstant això, en un procés sense garanties, aquesta conferència es va convertir en la prova determinant per a sustentar la definitiva condemna a mort.
En la repressió que va seguir al colp d’estat resulten significatives les matances sense procés algun de milers de persones, moltes de les quals continuen sepultades en la ignomínia històrica de les fosses comunes. No obstant això, al costat del primitivisme d’aquests mètodes criminals, no hem d’ignorar l’ús fraudulent d’un símbol de civilització com el dret per a legitimar la barbàrie. El tràmit actual de la denominada Llei de la Memòria Històrica representa una oportunitat adequada per a desautoritzar o anul·lar l’actuació dels consells de guerra del franquisme, a partir d’instruments jurídics que permeten decretar, des de l’Estat de Dret, que resulta inadmissible la condemna de cap persona per raons ideològiques.
Sens dubte, en aquest camí ens trobarem amb obstacles expressats des de la jurisprudència, en relació amb la salvaguarda de la seguretat jurídica o amb els límits que sorgeixen de la irretroactivitat constitucional; però això no hauria d’impedir que una legislació específica sobre la matèria poguera regular, amb els matisos que s’estimen oportuns, algun tipus d’impugnació de les resolucions d’aquells tribunals l’actuació dels quals va ser notòriament contrària als drets humans i a la pròpia idea de justícia. El propi Peset Aleixandre va semblar intuir aquesta necessitat ètica de rectificació institucional en la seua emotiva carta de comiat a la seua esposa i fills, escrita poques hores abans de la seua mort: «La destinació m’ha triat com instrument del seu injust dolor. Confie, segur en Déu, que algun dia la meua pàtria us retornarà el meu nom com el d’un ciutadà que mai va fer més que servir-la complint els seus deures legals».