Us enganxe ací, l’article que vaig escriure i que se’m va publicar el levante de castelló, el 17-10-06. Ho envie ara perquè veig que Vicent Grau em nomena en el seu article diverses vegades, i supose que la gent que no haja llegit el meu article no ho comprendrà. Doncs ací el teniu:

JA TOCA!
Sóc jove, almenys això indica en tots els carnets de què dispose: carnet jove, carnet universitari, membre del Bloc Jove. Tot i això em desil·lusione per moments. Fa temps que crec que un canvi és necessari en la política mundial, l’hem de fer més pròxima, real, sense confrontacions innecessàries, al servei de la justícia social, la solidaritat i la sostenibilitat mediambental. Com molts diuen, un canvi mundial passa per canvis locals i en aquest punt és on comença la desil·lusió. Crec en un pacte nacionalista i d’esquerres per fer possible el canvi de polítiques al País Valencià. Sempre ho he cregut, i fins i tot me l’he cregut seriosament. Però no qualsevol pacte. He confiat que seria possible deixar-nos de banda les avarícies partidistes i les ànsies de poder personalista, però cada vegada ho veig més complicat. La imposició de les regles del pacte per EUPV fan pensar que no volen pacte. Almenys no el sector majoritari. Doncs si no volen pacte, millor seria que no jugaren amb les il·lusions i el treball de molta gent. Que ho diguen, que el pacte que volen és d’interès i no de progrès, de necessitat i no de voluntat, pel càrrec i no pel País. Em sembla ridícul fer de la negociació un xantatge públic, confrontació de declaracions d’uns i d’altres, com si de la tàctica d’un equip de futbol es tractara: 7+2+1+1, 6+2+1 sempre ben conservadores, no siga cas que perdem l’escàs poder de què disposem. No hi ha candidats de consens, dels partits o independents, capacitats per encapçalar les llistes i desbloquejar les negociacions? A mi se me n’acudeix un bon grapat. Podrien desenvolupar perfectament un programa conjunt, sense necessitat de beneficiar cap dels partits, donant també veu i pes als moviments socials que tant fan pel nostre País, fent del programa la vertadera eina del canvi, no basant-lo en les cares.
Arribats a aquest punt pareix que tot depén dels desitjos interns d’EUPV. De si Marcos, aliada amb els comunistes espanyols, aconsegueix revalidar majoria o si per contra Mollà i la gent d’esquerra i país posen un poc de sentit comú dins la seva organització. No us sembla contradictori que un pacte plural depenga de l’interès intern d’una organització?
Però no tot ha de ser crítica. Encara estem a temps d’arreglar-ho, ens hem de donar pressa. No podem desilusionar a més gent. Les diferències entre els diferents grups no són tan grans, és possible treballar junts, amb ganes, per un altre País Valencià. Per engrescar tots aquells que no creuen en el PPSOE, per fer visible una part de la societat valenciana que volen callar. Per acabar amb l’especulació, l’amiguisme i l’interès personal. Per fer una política de sentit comú, de País, de cultura i sobretot de territori. Per la regeneració democràtica.
Seria bo fer del pacte un exemple. Si no, tots sabem com aniran les coses. Fins i tot els més joves.
Vicent Marzà i Ibàñez
conseller nacional del Bloc