Idolatries i iconocàsties
JOSEP LLUIS BARONA
Catedràtic d´Història de la Ciència de la Universitat de València

Ll ibertat de pensament i llibertat d´expressió són inseparables, i ambdós representen el nucli de cristalització de les societats obertes i democràtiques, de la creació artística i del pensament científic. No es pot limitar l´una sense ferir l´altra, ni imaginar una societat lliure sense el màxim respecte a la llibertat d´expressió. Per contra, no hi ha cap règim totalitari que no es fonamente sobre la censura, la manipulació i la repressió ideològica. Convé no oblidar-ho. Per això les societats democràtiques disposen de sistemes legislatius que són la garantia i també marquen els límits del seu exercici.
Aquesta reflexió ve a compte del fet que estem assistint darrerament a una reiteració dels atacs contra la llibertat de pensament i la llibertat d´expressió, que resulten alarmants i haurien de fer reaccionar l´opinió pública i les institucions democràtiques. Una breu relació d´esdeveniments recents, dins i fora del nostre país, ho il·lustra ben bé: Iñigo Ramírez de Haro va haver de retirar dels escenaris de Madrid la seua obra Me cago en Dios perquè alguns creients ho consideraren una ofensa contra les seues creences; Santiago Carrillo va ser agredit quan anava a fer la presentació d´un llibre d´història per haver estat un actor directe de la IIª República i la Guerra Civil; Leo Bassi va rebre amenaces per defensar l´ateisme i la laïcitat, a Rubianes li han suspès un espectacle sobre Lorca per haver-se mofat en públic de la unitat d´Espanya, la llibreria de la Universitat de València ha rebut reiteradament amenaces per assumir els dictats del sentit comú i la ciència filològica sobre la unitat de la llengua valenciano-catalana, algunes universitats nordamericanes censuren la doctrina de l´evolució biològica, la llibreria 3 i 4 va ser, una vegada més, agredida per grups violents pel seu activisme cultural catalanista, la representació de l´opera de Mozart, Idomeneu, s´ha suspés a Berlin, per por a la reacció violenta de grups islamistes. Això sense oblidar que una intervenció acadèmica del Papa ha provocat reaccions violentes contra Occident i l´església, contra Alemanya, contra temples catòlics i, fins i tot, ha provocat la mort d´una monja; sols uns mesos desprès de que les caricatures de Mahoma desencadenaren un terratrèmol internacional.

Tots els casos esmentats tenen un element justificador comú: l´ofensa a les creences d´algú. Però aqueix no és l´element clau que ens ha de fer reflexionar sobre la gravetat de l´assumpte; l´element clau és l´actitud intolerant i l´agressió física, que passa per damunt de totes les formes civilitzades -es a dir, democràtiques o diplomàtiques- de resposta racional davant la discrepància: des de la declaració pública, la protesta o el manifest, fins a la denúncia judicial. La violència implícita als esdeveniments esmentats posa de manifest que els agressors el que volen és atacar directament l´essència mateixa de la democràcia, el principi fonamental de la societat oberta: la llibertat d´expressió, i també les formes democràtiques: la discrepància respectuosa, el debat d´idees o la denúncia judicial.

Davant una qüestió tan essencial com aquesta no es pot recular ni un milímetre, perquè totes les formes de la censura i d´autocensura representen una renúncia a l´esperit mateix de la societat oberta, on l´iconoclasta juga un paper intel·lectual imprescindible: és un antídot essencial i necessari contra l´amenaça permanent del fanatisme i la intolerància, principal suport dels ídols i la idolatria.