Fa pocs dies em va arribar el número 54 (abril-juny 2006) de la revista I Tchatchipen, que edita l’Institut Romanò de Serveis Socials i Culturals, amb seu a Barcelona, i del qual és president Juan de Dios Ramírez-Heredia. En obrir l’exemplar vaig veure que el primer article, reproducció del que originalment s’havia publicat a Dom Research Center, revista del centre que promou els estudis gitanos al Pròxim Orient i el nord d’Àfrica, estava dedicat, precisament, als gitanos iraquians després de la caiguda del règim de Saddam Hussein. L’autor de l’article és Yasunori Kawakami, cap de l’oficina a l’Orient Mitjà del diari japonès The Asahi Shimbun, aliat de l’International Herald Tribune. Dono tantes dades perquè ningú no es pensi que estic comentant un mer pamflet. I és que a mesura que anava llegint l’article sobre els gajar iraquians, una minoria ètnica amb llengua pròpia (diferent de l’àrab) i amb les mateixes arrels que els gitanos d’arreu del món, la meva perplexitat augmentava.

La mirada de Kawakami és ambigua, perquè, si bé d’una banda pretén reivindicar als gajars davant el refús de la comunitat islàmica envers aquells “que beuen alcohol”, “practiquen la prostitució” i “no tenen cap mena de fe religiosa”, per una altra part, i donant veu a membres de la minoria, reivindica Saddam Hussein com a benefactor dels gajars. La mirada de Kawakami és, certament, tèrbola, perquè en ben poques pàgines és capaç d’afirmar que els àrabs iraquians -d’ara i d’abans, suposo- no consideren els gajars com una ètnia amb cultura pròpia, per contra del que fan amb els kurds o els assiris, i al mateix temps de reproduir com si res que el règim de Hussein va atorgar als gajars la nacionalitat iraquiana i els va permetre que s’instal·lessin a les terres d’Abu Graib, on hi ha la famosa presó: “Bajo el control del presidente Hussein, la policia no permitía que nos atacaran. Se respetaban nuestros derechos como humanos”. Glups! Sobretot perquè sota la dictadura del partit Baas tots els grups no àrabs d’Iraq (els kurds, els assiris, els caldeus o els turcmans) no van tenir mai reconeguda cap identitat nacional, més enllà de censar-los amb criteris religiosos.

Hussein, segons diu Mohsen Hindy, un gajar de 64 anys de qui Kawakami relata la història, va ser amable amb els gitanos: “Él -escriu el periodista nipó- proporcionaba seguridad a los que aceptaban su dictadura; en cambio, era duro con los que no”. Renoi, que bèstia! El periodista, vull dir. I és que, a parer seu, l’expulsió dels gajars després de la caiguda de Hussein és un símbol de la complexa situació de la postguerra iraquiana. I ho remata amb una imatge final, teatral, que consisteix a preguntar al seu traductor per què no fan fora els gajars del barri on ara pidolen: “Els iraquians no viurien mai al costat de cables d’alta tensió”, li diu. I aleshores Kawakami es gira i s’adona que al costat del tendal on havia estat xerrant amb Mohsen penjaven 20 cables, constatació que el porta a fer una reflexió d’aquestes que ara en diuen angelistes però que, de fet, està carregada de sofisme: “¿Llegará un día en que los gajars puedan estar seguros y que no sea bajo los cables o bajo el régimen de Hussein?”.

Mentre em rondava pel cap com qualificar el turisme intel·lectual de certs corresponsals de premsa davant la injustícia, he recordat un sorprenent article d’Idith Zertal, Secuelas del holocausto, que vaig llegir a La Vanguardia del 9 d’agost d’enguany. És d’un turisme intel·lectual semblant al de Kawakami, i ho lamento, perquè aprecio molt aquesta eminent historiadora israeliana. L’autora de La nació i la mort (Lleonard Muntaner, 2006), escrivia un contundent atac contra Abel Cutillas, a qui no coneix però a qui titlla de feixista, per un aforisme inclòs en el llibre Viure mata (Fonoll, 2006), però que ella havia llegit (i em permeto dubtar-ne) a la revista en català BenZina. L’aforisme de Cutilles diu així: “L’Holocaust fou, en certa manera, un homenatge als jueus: se’ls va reconèixer com a poble escollit”. A partir d’aquí, i com que l’Arnau Pons (un dels traductors de Zertal) no li ha traduït els altres aforisme del llibre, comença una lletania contradictòria, perquè, com el periodista nipó, per un costat reconeix que “la idea de elección bajo todos sus matices es un componente decisivo en el imaginario de cualquier nacionalismo totalizador y movilizador”, que inclou, és clar, el sionisme, i per l’altre acusa Cutillas d’antisemita per l’aforisme que he reproduït abans. Sort que Zertal no ha llegit tot el llibre, perquè hi ha un aforisme d’un impacte superior: “Auschwitz fou la culminació de les ciències socials [Benjamin, Adorno…]”.

El problema de molta gent, sobretot dels articulistes, és que s’atreveixen a tot i, sovint, escriuen sobre les seves creences i no sobre el que veuen o llegeixen de veritat i no de forma interposada o fragmentària. Si fossin més honestos, aleshores potser no ens pintarien les discriminacions segons una escala de colors sentimentals o ideològics. A tot ells els recomanaria, com a antídot, un parell d’aforismes del mateix Cutillas, que els asseguro que no és cap feixista ni antisemita, i amb els quals m’identifico. El primer defineix el nihilista: “No crec absolutament en cap doctrina moral. Tot i així, sense dubtar un sol instant, actuo moralment”. L’altre és, almenys per a mi, clarivident per refusar la beateria dels turistes intel·lectuals que escriuen mal informats: “Els tres grans fracassos de la humanitat: religió, metafísica i ideologia, ens han condemnat a l’estadi últim del pensament: la prudència”.
Agustí Colomines i Companys
Professor d’història contemporània a la UB. Director d’Unescocat