vita brevis
Oh, Europa
Jordi Graupera
Tot l’enrenou per l’opa d’E.ON a Endesa, el trist paper del govern espanyol a l’hora de posar condicions, les ensopegades del ministre d’Indústria, les intrigues dels funcionaris patriotes, les intervencions de Brussel·les en el llenguatge incomprensible, la silenciosa perícia de Merkel i el que encara ha de venir mostra la radical dissimetria que existeix entre la potència del flux de capitals de la globalització i la precarietat de les institucions democràtiques locals. La construcció europea n’és l’exemple més clar: llibertat de moviments entre persones i diners, però captivitat del vot. Les decisions que prenen els consells de direcció, els inversors en borsa i fins i tot el consumidor que va al súper tenen incidència arreu del continent, però la participació política arriba, a tot estirar, a l’Estat. Com se sap, el Parlament Europeu no té poder. Mentre la Constitució Europea segueixi volent ser un tractat internacional signat per l’aristocràcia i no una Constitució democràtica, seguirem indefensos davant l’anar i venir de les influències. Només cal recordar que la primera frase del fallit Tractat pel qual s’establia una Constitució és: “Sa majestat el rei de Bèlgica…” i la llista dels caps d’Estat que el firmaven, en lloc d’ “el poble europeu…”. Així no anem enlloc. Perquè el capitalisme funcioni, cal correspondència democràtica. Els dirigents europeus es comporten com si fossin barons i comtes que negocien al club. Discutim si una opa pot ser alemanya o catalana, però ningú no s’exclama per si l’organisme que finalment pren la decisió depèn dels ciutadans que voten i a qui, per tant, serveix. Demòcrates, els europeus? Quina broma de mal gust.