L’ús moral de la memòria
Carlos Castilla del Pino. El País del 25 de juliol del 2006 - Opinió
Els sers humans es definixen pel que fan i se’ls recorda pel que van fer. Hi ha qui actua amb el només propòsit de deixar memòria de la seua existència. La raó profunda d’este comportament és que ser recordat és una forma d’existència, en vida però també després d’haver viscut. Només quan s’és oblidat per aquells que ens recordaven, o quan estos han perit, es pot afirmar que inexistim. Per això, encara que no podem tindre experiència del que serà l’oblit en què quedarem sumits després de la nostra mort no ho desitgem de cap manera.
Aquelles actuacions per les quals s’és recordat per un temps major o menor es duen a terme mentres vivim (els morts no fan res per ells mateixos). Si alguns d’aquestos mereixen ser recordats, els que encara viuen són els que han de fer que se’ls recorde. L’oblit sella la mort de tot ser que alguna vegada va existir. Al contrari, sobreviu mentres se li recorde.
La consciència que tenim la responsabilitat de fer que continuen existint aquells que ja morts jutgem que han de sobreviure, es tracta d’esmenar de moltes maneres. Habitualment amb el dol (ja en desús), la placa commemorativa, el bust, el nom d’un carrer o fins una estàtua eqüestre. També, i potser el millor de tot, un muntó de pàgines com esta que el lector té en les seues mans i no podrà abandonar. D’aquesta manera, algú va morir, altres que ho van recordar moriran també, però abans ho faran recordar als altres. El sentit de l’expressió, ja encunyada, “dret a la memòria” va en esta direcció. Significa el reconeixement del dret a ser recordat als que se’ls va negar eixa possibilitat. Però si ja no existeixen, altres poden, i de vegades deuen, demandar-ho per ell. D’aquesta manera, l’exigència del dret a la memòria es convertix en un problema moral per als que sobreviuen. El vocable “memòria” té és aquestes pàgines, primer el significat de recordar, i segon del deure recordar per a informar d’allò que s’ha recordat als que vénen després, de manera que es constituïsca en ells en record dels records dels altres. “Recorda-ho tu i recorda-ho a altres”, que Deia Luis Cernuda.
La memòria és un instrument de què disposa el subjecte per a la seua actuació en la realitat. De tal instrument es fa un ús molt divers, però en el fons subjau un component moral. Podem per descomptat usar la memòria, com qualsevol instrument, per al bé o per al mal. La funció de la memòria està intrínsecament lligada a una de les característiques del subjecte: la seua dependència del passat, la impossible abdicació del seu passat, del saber indeclinable que u és el que “ha anat sent” fins ara, moment, el d’ara, que també “s’està sent” i que s’afegirà als que li van precedir. Així ens reconeixem en tant que subjectes, açò és, entitats amb experiències de vida viscuda subjectes amb història (la nostra), o més exactament, amb biografia. Per això, l’evocació té una estructura narrativa. Evocar és comptar (o comptar-nos), de paraula o per escrit. El dramàtic d’algunes evocacions és que no poden ser comptades a falta de paraules. De vegades, hi ha un décalage entre el que viu i allò que s’ha comptat, fins al punt que comptar és reconéixer simultàniament el nostre fracàs com a narrador. És la meua convicció que el suïcidi de Cosí Levi va derivar de la seua consciència d’impossibilitat de dir l’experiència a Auschwitz. I sense aqueix desenllaç, la mateixa que va experimentar Kertész.
Per què és moralment imprescindible esta tasca? Ho sabem per nosaltres mateixos. La memòria és personal, com els són els fets que es recorden, perquè personalment va ser l’experiència del fet quan es va viure. Som perquè s’ha fet en nosaltres la nostra història, elaboració i reelaboració del nostre passat. La memòria és la condició necessària per a l’èxit de la nostra identitat, vocable que, desposseït de tota connotació moral, significa ser algú, respondre així mateix a la pregunta de qui sóc (si se la fa un a si mateix) o qui és (si la fem respecte a un altre). Som, perquè, perquè tenim memòria, és més, som la nostra memòria. Heus ací, a contenció, una demostració empírica d’aquesta afirmació.
El nombre de longeus ha augmentat tan considerablement en l’actualitat que deuen pocs sense experiència viscuda de malalts d’Alzheimer. Esta malaltia constituïx un experiment natural (com Deia Claude Bernard de qualsevol malaltia) que ens fa veure com gràcies a la memòria es constituïx la nostra identitat; i al revés, com la pèrdua gradual de la memòria dissol la identitat. El pacient d’Alzheimer que no recorda el fill que té davant no se sap ja pare d’ell; quan ja no recorda haver sigut metge o obrer no sap la identitat social que va mantindre; i, al fi, si viu encara com per a no recordar el seu nom, no sap qui va ser, és a dir, ha deixat de ser, no és ja (tot i que encara viu). La seua identitat s’ha dissolt. Podem dir qui va ser (parle des del punt de vista psicològic, no jurídic), però això és funció de la nostra memòria d’ell, no de la d’ell que ha desaparegut. La memòria ens dóna, com déiem abans, consciència que existim i, amb això, d’identitat. La meua memòria sóc jo. En l’estadi final de l’Alzheimer es diu d’ell que “vegeta”, és la mort del malalt com a subjecte, la dissolució de la seua consciència autobiogràfica, encara que persistisca, no obstant, la vida biològica que la va fer possible llavors (circulació, respiració, metabolisme, és a dir, les funcions autonòmiques). Els que el vam conéixer i el recordem som els que sabem qui va ser. Tant el malalt ja totalment demenciat per l’Alzheimer quant el que ja va perir, sobreviuen, perquè, en la nostra memòria, ho repetisc: una vegada que un mor sobreviu si sobreviu en el record dels altres. Quan tots els que ens recorden perisquen, hem mort definitivament. El que significa que tindre memòria de l’altre, recordar-ho, és dotar-lo d’existència. Tots anhelem sobreviure ací –Que se sàpia, no hi ha cap altre lloc on açò puga tindre lloc–, i això només podem aconseguir-ho en la memòria dels altres. És el que demostra Agustín Santos, un supervivent de Mauthausen, quan, referint-se a la mort d’Azuaya, el seu company d’evasió, diu: “La seua mort va engendrar en la meua la voluntat tenaç de sobreviure a aquell infern, per a poder comptar al món les morts de tants Azuagas”. D’aquesta manera, i en alguna mesura, els ha fet immortals. En puritat, això de “immortals” és una metàfora. Ells no són immortals, som nosaltres els que els fem, es fan immortals en nosaltres. No hi ha, perquè, immortalitat; hi ha memòria. Aquesta és la missió de “els que venim després” en la sobrevivència d’aquells a què se’ls va fer morir, i de tal manera que, de fet, de molts d’ells ( en l’anonimat) podria dir-se que és com si no hagueren existit.
La implacable dictadura franquista va durar tant que molts de què la van patir, inclús molts que van saber del patiment del pare, la mare, l’hermanoo el veí, van morir sense poder oferir-nos la seua versió, perquè mentres van viure estaven obligats al silenci. I si bé una experiència singular rares vegades és útil per a la construcció del que cridem Història, és irreemplaçable per a saber del drama, açò és, de la Biografia. Quan parlem de la recuperació de la memòria històrica, un apartat fonamental, de la mateixa és la constància ¡si més no! Dels noms i cognoms de què van viure el drama. No hi ha una altra forma d’esmenar, encara que en mínima part, el buit deixat per aquells a què es va fer desaparéixer, de molts dels quals no sabríem tan sols que van existir. Aquest és el fonament moral de recordar-los.

(*) Carlos Castilla del Pino és psiquiatra.
Article aparegut en El País del 25 de juliol del 2006, dins de l’espai OPINIÓ.