Integrisme i apostasia
AUGUST MONZÓN I ARAZO - SACERDOT
PROFESSOR A LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
El 14 de juliol de 1833, John Keble, poeta i eclesiàstic anglicà, va predicar el seu cèlebre sermó sobre l´Apostasia nacional davant la Universitat d´Oxford. Per a ell, l´Església d´Anglaterra, en oblidar la seua apostolicitat, havia acabat entregant-se en mans del poder civil; calia, per tant, una profunda renovació teològica i espiritual. Un dels seus amics i col·laboradors, John Henry Newman, que acabava de retornar d´un viatge a Itàlia i a Sicília, on havia estat a punt de morir, va veure-hi l´inici del Moviment d´Oxford, que a ell el portà, finalment, a l´Església de Roma.

Quaranta anys després, Newman, ja catòlic, pronuncià un altre sermó que va resultar profètic: La incredulitat del futur. Podria pensar-se que, davant d´eixa ombrívola perspectiva, la seua proposta consistiria a tancar files, reforçant el dogma i centralitzant l´autoritat en l´Església? Tanmateix, no veié oportunes les definicions del Concili Vaticà I (1870) sobre la infal·libilitat i el primat del Papa, i es va oposar amb totes les forces als ultramuntans (integristes), els quals qualificà de «facció intolerant i agressiva», de persones «tiràniques i sense cor? que ferixen les ànimes religioses i col·laboren així amb els qui volen la ruïna de l´Església». Segons una idea típicament seua, calia «no sols preparar els convertits per a entrar en l´Església, sinó també preparar l´Església per a rebre els convertits», perquè «el major escàndol de l´Església consisitix a negar que en ella hi ha escàndols». I no deixa de resultar significatiu que Newman siga un dels autors preferits de Benet XVI.

Quan, en el transcurs del Congrés Teològico-Pastoral del recent Encontre Mundial de les Famílies, Kiko Argüello va afirmar contundentment -com sol fer- que «Europa camina cap a l´apostasia», ¿s´estava situant en esta línia newmaniana, autocrítica, o feia seua la posició integrista? I és que, efectivament, només a la diòcesi de València han fet declaració d´apostasia quasi dos mil persones els darrers mesos, al·legant motius diversos. Fóra molt trist -i revelaria, al remat, una greu falta de caritat- que la comunitat catòlica hi vera únicament un comportament culpable i condemnable. Els de dins, ¿no hi tindríem cap responsabilitat? L´actitud més evangèlica, ¿no seria, abans que res, escoltar les raons i queixes d´aquests germans i germanes i dialogar amb ells?

Potser descobriríem, aleshores, que els catòlics som sovint indiferents a nombroses formes d´injustícia i discriminació, i insensibles a moltes situacions de patiment. I hauríem de reconéixer que encara utilitzem el poder polític -i econòmic!- «a fi de bé», en profit de l´Església, més que del regne de Déu, que és bona notícia per a tots, i especialment per als qui més patixen. O que -com tothom sap- afavorim la hipocresia imposant coercitivament determinades pautes morals. O que mantenim com a intocables i sagrades estructures eclesiàstiques de caràcter autoritari i centralista, d´origen feudal, que no tenen res a veure ni amb la pràctica de l´Església antiga ni amb la sensibilitat contemporània: ecumènica, participativa i oberta.

¿No són eixes, mutatis mutandis, les temptacions més greus que Jesús de Natzaret hagué de véncer en el seu camí messiànic, i enfront de les quals posà en guàrdia els seus deixebles? («El que escandalitze algun d´estos germans meus més xicotets?»). Superar-les, ¿no fóra la millor manera de ser fidels a l´Evangeli i de combatre així la desafecció a l´Església? Fa poc hem pogut comprovar com, al voltant de l´EMF, es feia patent este neointegrisme triomfalista, no compartit per la major part del clergat ni pels laics millor formats, però dominant a hores d´ara en la nostra Església. Ja que «Europa camina cap a l´apostasia» -repetixen com dissenyant una profecia autocomplida-, ¿per a què procupar-nos del diàleg amb un món que només pot ser salvat pel cristianisme tal com nosaltres l´entenem?

Kiko Argüello cita Joan XXIII en suport dels seus plantejaments. Crec que pren el seu nom en va, perquè resulta difícil trobar dos mentalitats i dos estils més distants. El catastrofisme dramàtic i exaltat del líder seglar -sustentat en una teologia molt incompleta i en una antropologia pessimista- contrasta fortament amb la cordial bonhomia, el tarannà tolerant i la senzillesa del papa Joan, el papa de l´esperança. Que actuals continuen sent les seues paraules en l´al·locució Gaudet Mater Ecclesia (11-X-1962), amb la qual inaugurà el Concili Vaticà II, en referir-se als «profetes de calamitats»! Aquells -deia el Papa bo- que «amb zel ardent, manquen del sentit de la discreció i de la mesura i no veuen en els temps moderns més que desviacions i desastres», aquells que «sempre estan anunciant esdeveniments infausts». Beat Joan XXIII, pregueu per nosaltres!