EN DEFENSA DE LA SOBIRANIA DE CUBA I LA SEUA REVOLUCIÓ

La veritat, resulta difícil acumular tant prejudicis en un text, caracteritzat per la seua abstracció i per passar per dalt la realitat concreta.
La mostra més clara és parlar de “atribució de tots els mals a un enemic exterior” com si l’enemic exterior fora imaginari i no existira el bloqueig USA i les creixents maniobres del govern Busch contra Cuba.
També resulta singular parlar immovilisme ignorant els profunds canvis que s’han anat produint en Cuba durant tots aquests anys.
Mira parla de la Revolució Francesa, però passa per dalt que el periode revolucionari francés no va ser cosa d’un any, sinó que va durar prou temps. Igualment podem parlar de la Revolució Anglesa amb Cromwell. En aquests casos, que no es tractava d’un simple canvi de règim polític, sinò de la transformació de tot un sistema socioeconòmic (del feudalisme al capitalisme), la Revolució no es pot fer en un dia.
Per altra banda, el problema en molts casos és l’anquilosament del procés revolucionari, que deixa de cercar noves vies per a limitar-se a l’establiment d’un nou sistema de poder. Això va passar clarament en la URSS, i precisament la dirigència cubana preten evitar-ho mantenint una dinàmica revolucionària perllongada, cosa que solament és possible amb la participació popular. Aquesta és precisament la “anomalia” cubana que tant estranya a Mira.
El cert és que en un futur, en una societat fonamentada en la ciència i en la tecnologia, serà imprescindible viure en una dinàmica de “revolució permanent”. Precisament en tant que la ciència únicament és tal si és revolucionària: es basa no en la tradició dogmàticament continuada sinó en la crítica, la investigació i la innovació (I+D+i, us sona?). De fet, els sistemes capitalistes i burocràtics són avui un entrebanc per a això.
Naturalment, és perfectament legítim criticar al govern de Cuba. Molts podem pensar que un grau superior de democràcia (al qual en els processos electorals no solament s’elegisca entre persones, sinó entre propostes programàtiques) és una necessitat precisament per a reforçar la participació popular i per tant impulsar el procés revolucionari. Però, a banda que són els cubans i les cubanes qui han de cercar les formes i vies de millorar el seu sistema polític i econòmic (millorar-lo, no retrocedir a la rapinya capitalista), resulta immoral criticar al govern de Cuba sense condemnar alhora amb tota la força les ingerències nordamericanes i el seu bloqueig. Per a algú que es diu nacionalista, a més, la defensa del dret d’autodeterminació del poble cubà hauria de ser prioritària. El seu oblit ens obliga a dubtar de la seua coherència.
Rafael Pla López
secretari de Formació i Debat del PCPV