La fi de la guerra a Líban no admet cap demora
EDITORIAL del LEVANTE-EMV
No reaccionar amb la condemna més contundent davant la brutal matança de civils, la majoria d’ells xiquets, perpetrada ahir per Israel en la població libanesa de Qana, seria tant com admetre la lògica infernal de la qual el premi Príncep d’Astúries Jean Daniel ha qualificat d’una guerra de bojos. Perquè no es pot assistir impasiblement a una orgia de sang i de sistemàtica destrucció de zones senceres d’un país com Líban, sense rebel·lar-se contra això i reclamar solucions urgents i efectives.
Quan una facció d’Hamás va penetrar el passat 25 de juny en territori israelià, va matar a diversos soldats i va segrestar a un altre, obeïa a una estratègia. I quan el 12 de juliol les milícies d’Hizbulá, la poderosa organització chií libanesa, va atacar una base fronterera israeliana, va matar a vuit soldats i va segrestar a dos, va incórrer en una provocació sobre la qual només els ingenus podrien pensar que no incorporava un càlcul sobre la previsible reacció israeliana.
La tremenda, per contundent i implacable, resposta d’Israel, va trobar immediatament una contrarèplica per part d’Hizbulá, que va traure a la llum el seu arsenal de míssils per a bombardejar poblacions civils d’Israel. Ha estat un combat desigual, tant en víctimes com en destrucció, però a Hizbulá li importa poc, doncs no lluita per una victòria sinó per augmentar la seua implantació en la zona. I això, com objectiu mediat i no autònom, doncs, com subratlla el polítòleg francès Oliver Roy, després del grup radical chií libanès no només està Síria, que desitja mantenir la seua influència a Líban, sinó, sobretot, Iran, les aspiracions de la qual de convertir-se en la potència hegemònica de la zona són cada vegada més evidents.
En aquest context cal comprendre la delicada situació d’Israel i, certament, el seu dret a defensar-se. Però aqueixa comprensió no inclou l’acceptació de tots els seus mètodes d’actuació. En contrast amb el suport incondicional d’Estats Units, des d’Europa es té de vegades la sensació que les respostes d’Israel a les agressions dels seus veïns són desproporcionades i que, pels seus efectes sobre la població civil, sembren un odi i un ressentiment que es tornen contra ell com un tremend boomerang. Un Orient pròxim en pau, en el qual coexistisquen un estat d’Israel segur dins de les seues fronteres i un estat palestí en peus d’igualtat amb els altres dins d’un entorn on les energies i els recursos, en comptes de malgastar-se en odi i en armes, es canalitzen cap a la prosperitat i el benestar dels ciutadans, sigui el que sigui la seua ètnia o la seua religió, és un objectiu irrenunciable a mitjà termini. Al que pot aspirar-se ara mateix és una mica més modest però inajornable: que cesse com més prompte l’horror, que cesse com més prompte el sofriment de la població, jueva, palestina i libanesa, d’aqueixa castigada zona.
Per això les nacions Unides han d’aconseguir un alt el foc i habilitar com més prompte una força d’interporsició que impose una pau efectiva a Líban, l’alarmant destrucció de la qual per part de l’exèrcit israelià ha de cessar immediatament. L’eradicació de les milícies d’Hizbulá, el ple exercici en la sobirania del Govern libanès i la retirada de l’exèrcit invasor són requisits imprescindibles. I després d’aquest primer pas s’haurien de succeir tots els quals són necessaris per a una pau definitiva.