Israel, embravida
EDITORIAL DE GARA
Mentre representants d’una vintena d’estats i institucions es preparaven per a una trobada a Roma en la qual abordar el conflicte entre Israel i Líban, el Govern de Tel Aviv es permetia bombardejar a la mateixa ONU i matar a quatre dels seus observadors internacionals, a pesar que Nacions Unides havia comminat insistentment a les autoritats israelianes que deixaren de llançar míssils sobre la zona en la qual es trobava la seua delegació. Quan la reunió ja havia començat en la capital italiana, no només van seguir les agressions contra Líban, sinó que Israel va tornar a envair terra palestina, llançant un atac contra Gaza en el qual van morir almenys 22 palestins. Aquestes dades evidencien l’envalentonament de l’Executiu d’Ehud Olmert, que dia rere dia ve comprovant que les principals potències mundials donen suport els seus plans bèl·lics per a assolir una reestructuració de la regió favorable als seus interessos, mentre que els estats i institucions que diuen defensar la causa dels libanesos i els palestins no tenen capacitat o decisió per a tractar de frenar la matança i destrucció que està causant Israel.
La reunió de Roma no va fer altra cosa que redactar un vacu document que en res perjudica a Israel i que proposa la interposició d’una força internacional sota mandat de l’ONU que s’instal·laria en el sud de Líban. És a dir, aquest país tornaria a veure part del seu territori ocupat per exigència del seu veí del sud. Per què no es crea aqueixa franja de seguretat a Israel? Qui assegura la vida dels libanesos? Qui la dels palestins una vegada i una altra massacrats en el seu propi territori?
Bona part de la reacció internacional es basa en el reconeixement del «dret a defensar-se» d’Israel, i qui critiquen l’actuació del Govern de Tel Aviv ho fan en funció de la desproporció de la força emprada. Avui cal recordar que aquest últim episodi del conflicte va començar amb l’empresonament de dos soldats israelians ­dels quals ja ningú sembla acordar-se­ en una zona ocupada en la qual l’Exèrcit israelià es mou sense respectar fronteres. És a dir, Israel no és l’agredit sinó l’agressor, igual que ocorre en Palestina. Per tant, és als palestins i als libanesos als quals els correspon l’exercici del legítim dret a defensar-se. I tampoc pot dir Olmert ­ni el PP ­que Hizbula llança milers de míssils diaris sobre Haifa para matar civils. Fins que Israel va començar a bombardejar indiscriminadament Líban, no s’havia produït cap atac contra localitats del nord israelià. Tampoc amb aqueix exemple pot sostenir Israel que mata desenes de libanesos en defensa pròpia. -