GOLIAT
­Manel Rodríguez-Castelló­

A l’escaquer de la diplomàcia internacional continuen movent-se amb parsimònia les peces que posen fi a l’enèsima guerra del Líban i a la perpètua massacre de palestins. Són peces oratòries, ingràvides, que viatgen en la pota d’un colom missatger de vol lentíssim mentre els morts cauen a la velocitat de la llum. I així des de fa dècades. Els cadàvers dels quatre cascos blaus abatuts per la matemàtica exacta del foc israelià tampoc no han aconseguit pertorbar el concert que interpreta la filharmònica de les Nacions Unides sota la batuta dels EUA, amb l’Estat d’Israel com a gran solista. En aquestes circumstàncies, les declaracions de Condolezza Rice (arròs, sí, però amarg) a la Conferència de Roma sonen a magnífica mostra d’humor negre, de l’estil neocon tan en voga: “Tots volem de manera urgent acabar amb la violència”. No calia que l’eficaç secretària d’Estat aportés els exemples d’Iraq o Afganistan, ni tan sols el de Guantánamo, perquè tots entenguéssem tan solemne declaració. La guerra contra el mal (sempre el dels altres) ho justifica tot, també que els danys col·laterals de la paranoia afecten de tant en tant presumptes terroristes i que la població civil i convicta i les infrastructures d’un país hi siguen víctimes consubstancials. Per extirpar el tumor de l’Orient Mitjà, el Goliat que un dia fou David (que aprofita el seu paper de víctima històrica i la mala consciència occidental per perpetrar tota mena de barbaritats) ha decidit convertir el malalt en cadàver. Creix l’incendi estival al Líban i a Gaza, topònims d’un horror ja convertit en rutinària indiferència. Faig meues les paraules finals del poema “Beirut” de l’alcoià Jordi Botella, escrites en 1982: “No reservaràs un espai al jardí bromós de l’oblit / Per aquells que han fet de la por un altar / I de la mort un ídol amb cent fuets sagnants”.

Levante, 29/7/06