Després de les eleccions al parlament europeu de juny del 2004, el president del Govern espanyol va signar el 8 de Juliol, al saló de Columnes del Palau de la Moncloa, -escenari d’anteriors pactes socials - amb CEOE , CEPYME , UGT i CCOO, una declaració política conjunta de nou folis com a obertura del procés negociador per a la reforma laboral.
Aquest Pacte comprèn mes aspectes que el signat al mateix lloc i pels mateixos actors l’Octubre de 1977 als anomenats Pactes de La Moncloa.

El diàleg està realitzant-se sobre tretze temes o problemes que ells han detectat:

1) Temporalitat: aprofundir en l’Acord de 1997, perseguint flexibilitat per a les empreses i seguretat per als treballadors i vigilant l’ús injustificat de la contractació temporal.

2) Promoció d’ocupació del jovent, les dones, els discapacitats i els i les treballadores d’edat avançada.

3) Immigrants: futur Reglament de la Llei d’Estrangeria.

4) Formació.

5) Reforma de l’INEM: en coordinació amb les Comunitats Autònomes. No sols per a prestacions sinó per a polítiques actives de recerca d’ocupació.

6) Millorar les dotacions a la inspecció de treball.

7) En política industrial, potenciar inversions tecnològiques i el compliment del protocol de Kyoto

8) Salari Mínim Interprofessional.

9) Participació dels treballadors: anàlisi del paper sindical en les reestructuracions i l’augment de productivitat.

10) Accidents laborals: polítiques actives de detecció i eliminació de les seves causes.

11) Negociació col·lectiva: Estudiar formes per a adaptar-les a les necessitats d’empreses i sectors, així com per a millorar la productivitat.

12) Reforçar el paper dels agents socials.

13) Pensions: Afirmació de la contributivitat en el marc del Pacte de Toledo, millorant la correspondència entre aportacions i prestacions. Potenciació de pensions complementàries mitjançant els fons privats de pensions.

Després de diverses propostes i contrapropostes entre el govern espanyol i la patronal, aquesta va presentar el 25 d’Octubre de 2005, un document de 44 folis en que proposava:
1) un nou contracte indefinit, de caràcter general, amb una indemnització per acomiadament improcedent de 33 dies de salari per any treballat, amb un màxim de 24 mensualitats.
2) passar a fixos els contractes eventuals successius, contractes i subcontractes, a condició que la indemnització per acomiadament siga de 8 dies el primer any treballat, 10 dies el segon any, 12 dies per al tercer any i 13,5 dies per al quart, a partir del qual, la indemnització seria de 33 dies, com en el contracte indefinit expresat anteriorment.
3) rebuig de qualsevol responsabilitat subsidiària de l’empresa principal respecte a les subcontractades.
4) reducció en tres punts de la cotització empresarial a la Seguretat Social.
5) millorar la contractació a temps parcial a canvi d’una major flexibilitat en el temps de treball.
6) supressió de l’autorització administrativa en els acomiadaments col·lectius.
7) revisar les causes d’acomiadament objectiu.
8) que el jutjat no intervinga en la valoració d’aquest tipus d’acomiadaments.
9) ampliació de l’àmbit d’actuació de les empreses de treball temporal.

Mes enllà de l’enrenou mediàtic i d’una fraseologia que amaga interessos exclusivament patronals, el que la classe treballadora cal que tingam en compte és que les reformes laborals van ajustant les lleis a una realitat prèvia, d’una part del mercat de treball, construïda mitjançant la coacció empresarial i la renúncia sindical.

La desregulació legal que pretén la reforma té com a objectiu generalitzar la desregularització, que ja pateixen milers i milers de treballadores i treballadors, al conjunt de la classe. La desregulació “de fet” significa l’incompliment empresarial de les normes, garanties, lleis, convenis i reglaments fins ara existents. Eixa és la realitat que afecta ja no sols als i les afectades per l’economia submergida si no que de mica en mica va afectant directament sectors sencers de l’economia i indirectament al conjunt de la classe treballadora.

Els sindicats CC.OO. i UGT assumeixen la necessitat de la reforma emparats en la necessitat de la modernització. Aquesta “modernització” sindical consisteix en la incorporació dels principis del capitalisme imperialista a la pròpia base ideològica dels sindicats i per extensió, de les dones i els homes treballadors. L’assimilació de les raons de l’enemic és la clau de la transformació dels sindicats, que un dia van ser de classe, en sindicats grocs. Aquesta transformació és la causa fonamental de la disgregació i la indefensió dels treballadors i treballadores.

Algunes de les conseqüències concretes d’aquesta reforma estan sent arreplegades pels diversos manifestos unitaris en contra de la reforma:

a) Abaratir l’acomiadament, substituint la contractació indefinida ordinària per l’anomenada de foment d’ocupació, amb una indemnització màxima de 33 dies per any treballat i 24 mensualitats, en compte de 45 dies i 42 mensualitats.

b) Facilitar l’acomiadament, suprimint l’autorització administrativa (del Govern) en l’acomiadament col·lectiu, estenent les causes objectives als acomiadaments individuals, eliminant la consideració d’acomiadament nul (dret a readmissió) per convertir-lo en improcedent (no dret a readmissió encara que la justícia ens done la raó) i finançant a càrrec del Fogasa el 40 % dels costos d’acomiadament de les empreses de fins a 50 treballadors i treballadores (abans 25).

c) Potenciar els contractes fem a temps parcial (destinats sobretot a les dones) i els fixos-discontinus, alhora que es vol crear un nou contracte per a les subcontractacions, amb una indemnització ridícula els tres primers anys i amb acomiadament automàtic.

d) Augmentar el finançament dels empresaris, que deixarien de pagar un 25 % del que ara paguen al Fogasa, es rebaixarien les quotes per desocupació un 0.5 % i passarien a rebre el doble de bonificacions pels contractes de foment d’ocupació.

e) Promocionar encara més les ETTs, baixant de 12 dies d’indemnització per any treballat a sols 8 dies. Privatitzar els serveis públics d’ocupació.

f) La nova reforma de les pensions públiques, què pretén suprimir l’actual dret a la jubilació anticipada als 60 anys, augmentar els requisits per a les jubilacions parcials, qüestionar les pensions de viduïtat, incentivar l’edat de jubilació més enllà dels 65 anys, arribant als 69 i potenciar els plans privats de pensions. Tot això sense descartar que el període de càlcul de la pensió puga estendre’s fins als 35 anys (l’any 85 eren els dos últims anys i ara els últims 15).

Mentres els diputats, per exemple, es posen salaris de milionaris i pensions màximes amb només 8 anys de “treball” al Parlament, les cúpules empresarials i bancàries es blinden els seus milionaris contractes i jubilacions i els paradisos fiscals legalitzen fortunes extretes de totes les formes concebibles d’explotació i espoliació. Per als dirigents sindicals de CC.OO. i UGT els queda una vida de quasi funcionaris i per als mes significats la possibilitat d’acabar de diputats com en els casos de Nicolás Redondo, Marcelino Camacho o Antoni Gutiérrez…

Tenim, no obstant, que dotar-nos d’una estratègia per a barrar-li el pas a aquesta reforma i al mateix temps accumular forces per iniciar una ofensiva en defensa dels interessos de la classe treballadora:

- La reforma no és només un problema dels i les sindicalistes. Si bé la lluita ha d’estar encapçalada per moviment sindical, totes les organitzacions socials i polítiques populars i d’esquerra haurien de fer seu el rebuig a la reforma i posar les seves estructures al servei de les mobilitzacions que es convoquen.

- Tot i que la reforma té abast d’estat espanyol i s’insereix en els grans eixos de la política de la Unió Europea, i que per tant cal coordinar-se també en aquestos àmbits, és necessari que el primer nivell de coordinació es done a nivell nacional, als Països Catalans, perquè les lluites nacionals i socials han de complementar-se tenint en compte que qui es beneficia de la reforma ens explota socialment i ens espolia nacionalment.

- Hem de fer bo allò de que és en la lluita on creix la consciència i es reforça l’organització. Els i les militants sindicalistes hem de posar-nos com objectiu no sols la lluita contra la reforma sinó que a més, sent conscients de la debilitat i dispersió sindical que patim en aquests moments, la lluita ha de ser útil en l’estratègia de cara a la construcció d’un gran sindicat nacional i classe.

Toni Infante. COS

www.sindicat-cos.org