El comiat a Simó Aguilar
FOTO: Víctor Baeta mirant el feretre on reposa Simó Aguilar. Francesc P. Burguera, Agustí Colomer i centenars d’amics, fallers, cantants valencians i escriptors el van acomiadar.
Direcció: Andreu Purroi i Sesé. Producció: Incuba comunicació global. Contacte: anna@xarxaneta.org
Normes per editar notícies: estar en valencià, tenir els titulars en minúscules, si té foto, que el text visible a ser possible no la ultrapasse i tenir un aspecte general acurat. Tota notícia que no complesca les normes podrà ser esborrada.
febrer 13th, 2006 at 2:50 am e
tindràn que passar segles per a que aparega algú com Simó.Gràcies per tot y gràcies per ensenyar-me qui son els autentics valencians
febrer 13th, 2006 at 3:18 am e
Nunca olvidaré todos los buenos momentos que me hicistes pasar en Radio Nova.Como persona inigualable.Contigo aprendí que el que resiste es el que triunfa.Tu humildad ,tu coraje,tu fuerza de voluntad hasta el final y tu amor a la Tierra.La esencia valenciana nunca muere.Te llevo en mi Simó
març 7th, 2006 at 7:01 pm e
EN RECORD DE SIMÓ AGUILAR
Dos han estat els àmbits públics, especialment, en els que Simó ha actuat: les falles i el món de la música moderna. Si estos camps no semblen ara irreconciliables amb el nacionalisme ha sigut en bona part gràcies als esforços que hi va adreçar. Recorde a principis dels anys huitanta, quan compartíem militància en el PNPV de Paco Burguera, com la seua sensibilitat per les falles resultava, si més no, xocant, en plena batalla de València. Simó conjuminava també sense cap tipus de problema l’estima pels cantautors de la nova cançò, amb les estreles del pop. Amb el pas del temps les actituds, afortunadament, canviaren i, fins i tot, des de l’àmbit universitari s’encetaren estudis sobre el món faller, en els quals hi va col·laborar generosament aportant els seus notables coneixements. També som molts els que ens congratulem del bon moment que goja a hores d’ara el rock valencià, però cal adonar-se que això ha sigut possible, en bona mesura, gràcies a l’espenta i el caliu que han aportat iniciatives com el concurs de maquetes, els recitals o les emissions radiofòniques que Simó organitzava. De fet, jo, per exemple, vaig descobrir fa anys l’existència d’un grup tan important com Obrint Pas, a través del “Club a la Nostra Marxa”.
En Simó Aguilar el nacionalisme valencià es reconciliava amb les manifestacions de la cultura popular. Ell vivia apassionadament i de manera natural i espontània, el desig d’autogovern per al País Valencià, la comunitat de llengua amb els germans de Catalunya i les Illes, la seua passió per les falles i el seu amor per la música. Relligava aspectes que, en un determinat moment, semblaven incompatibles. Però que no ho eren. En eixe afany per relligar-ho tot, en els seus darrers dies es va afanyar en deixar-ho tot ben amanit (els qui el coneixem sabem de la cura que emprava en qualsevol acció) per posar-se en mans de Déu. Simó, descansa en pau.