Sembla mentida però a hores d’ara encara patim gairebè el de sempre.
Solament que tenim més comoditats però tan sol de manera quantitativa.
De manera qualitativa encara no s’han posat les mesures perquè les persones amb movilitat reduïda pugam fer valdre els nostres drets de mobilitat.
De manera qualitativa vol dir que si agafem el tramvia hem de poder anar al cine, al banc o al ajuntament, poder baixar/pujar una vorera o poder telefonar. Però sempre falla alguna cosa, quan no en son més. L’escaló, l’autobus que no porta rampa, la pendent excesiva feta perquè passen els cotxes però no les cadires de rodes, o vagen cómodes les persones majors, i un llarg etc que no més aquells que ho pateixen ho saben.
Serà que els polítics i tots els intervinents en la viavilitat accesible tenen ànima d’angels, vull dir que no s’enteren, o son uns pocavergonya que hi fan com qui no hi veuen?
Primer serien mesures de tipus jurídic que obliguen a dissenyar de manera accesible els llocs per on tot lo món deambula, amb dret a equivocar-se, però sobre tot a rectificar. L’ascensor de casa, el banc on hi son els diners, l’escola, el mercat, l’administració la policía, el palau de Justícia, amb els diners que s’hem gastat i on et troves com si no fosis ningú, com ca’l Síndic de greuges de la Comunitat, nom que recorda al comú. Les necesitats de les persones que tenim inconvenients per despaçar-nos, que tenim que anar en cadira de rodes o necesitem d’algú que ens desplace no son contemplades per l’administració més que de manera parcial i cojuntural, es a dir, políticament interessada.
No és gastar més diners, sino pensar com volem els accessos perquè siguen viables per a tots.
Cada porc té el seu sant Martí, i tard o d’hora ens arriva a tots el moment de partir, però abans, el moment de les dificultats per a desplaçar-se. Bé per l’edat, bé perquè duguem un transport de bebé i/o la compra, bé per accident, bé per malaltia o bé per l’edat.
No estaria de més que tots votarem, per gobvernar, la gent que ens mire com a ciutadans normals, i no de 3ª, perquè al cap i a la fi la decisió és política i això és el que decidim tots nosaltres.
La política fins ara ha sigut la d’anar callant als grups afins, soltant uns diners de tots per a uns quants, que s’han sabut organitzar, formant una família, que ha mantingut la boca callada, perquè els demés, la gran majoria, no s’animen a organitzar-se ni s’enteren ni tan sevol de que l’administració, paga amb els diners de tots, els drets que tots tenim, soles a uns pocs, i no a tots els que els fa falta. Així queden diners per als negocis dels amics dels que nosaltres mateix elegim.
Des de que acabá la guerra civil, amb la Hermandad de Caballeros Mutilados, fins a hores d’ara, la cosa no ha canviat molt respecte la mentalitat dels estaments socials, a no ser que siga per fer aprofitar en benefici propi els problemes dels “demes”. També n’hi han honorables excepcions que sembla poden anar a més. La vida si que ha canviat. Però els conceptes i els drets de les persones amb inconvenients es manté més o menys, en la pràctica al mateix nivell. Malgrat això han florit empreses amb caràcter de multinacional fins i tot, en base a la discapacitat, perfectament embolicades amb els sistemes de subvencions i de negocis que diriem, des de un concepte téctic, modern i de viabilitat real, brut, al explotar la discapacitat com a negoci, amb l’excusa de fer viables projectes no vàlids per la majoria d’afectats de discapacitats.
Això implica la complicitat dels afectats amb la missèria moral i la insolidaritat de la que fa gala una societat lligada als valors dels que guanyaren una guerra que encara cueja en l’inconscient d’una població en la que fantasmes del passat tenen encara un poder predominant. El poder econòmic de l’església, i sobretot el seu poder aglutinador de la oligarquía espanyola, agent fonamental de la “Cruzada”, així van dir de la guerra contra la legalitat republicana, és una bona mostra de tot això.