Règims “de partit únic”
JULI JUST, és membre del Bloc d’Esquerres i Sobiranista, corrent d’opinió del Bloc Nacionalista Valencià.
EL PAÍS - 30-12-2005
D’una forma molt resumida, podríem definir la “no ideologia” del “pensament únic” com l’acceptació -la resignació interioritzada, més aviat- que no hi ha alternativa possible al sistema econòmic neoliberal i, per tant, tampoc hi ha alternatives a les seues “conseqüències” socials. Al mateix temps s’emfatitza el fet que al sistema econòmic li correspon necessàriament un determinat sistema polític: la democràcia liberal.

L’assumpció acrítica d’aquesta premissa condueix a un original nou sistema “polític” que, no sense sarcasme, designarem “de partit únic”, on les diferències interpartidaries queden reduïdes al mínim. L’estructura organitzativa i els vicis dels partits són fruit de la manera que es condiciona la participació del poble en l’acció política. La falsa divisió entre classe política i societat civil és assumida, així, per la immensa majoria de la ciutadania.

Els partits polítics, cada vegada més centralitzats i burocratitzats, s’han convertit en instruments destinats a crear consens al voltant del programa d’una élit i han perdut bona part de les seues funcions de socialització política. La pèrdua de coherència ideològica per a ajustar-se al mercat polític fa que falten projectes movilitzadors i duu a una excessiva uniformitat de la “classe” política, en contrast amb el pluralisme social existent. Com a conseqüència, la vida política no és un reflex dels conflictes socials, sinó dels conflictes entre élits dirigents dels propis partits, que es distancien de les bases.

Per altra banda, la imparable mercantilització de l’activitat dels partits (en bona mesura depenents dels crèdits bancaris privats i /o del finançament estatal) és altre factor que contribueix a “demediar” més encara les democràcies realment existents. D’aquesta forma, el sistema polític que hem cridat provocadorament “de partit únic” condueix, almenys, a una oligarqutizació i a un monolitisme creixents. En tot cas, aparta al poble del poder real.

La democràcia s’edifica, doncs, sobre la negació efectiva dels mateixos valors que proclama, impedint la participació i l’organització populars, generant apatia i bloquejant les iniciatives que puguen posar traves a la impunitat dels grans grups de pressió, sobretot econòmics. La sobirania popular, fonament de la democràcia, resulta, així, escamotejada, però tot açò no és només una tesi.

Malgrat la comèdia a la qual ens fan assistir cada dia els dos grans partits estatals d’Espanya -més aviat tragicomèdia-, on el rugit de la cruenta batalla sembla apuntar que ens estem jugant dos models de societat completament diferents, pel que en la victòria d’uns o uns altres ens aniria la vida, el bé cert és que el PP i el PSOE a el País Valencià han sabut posar-se d’acord en les qüestions que els resulten fonamentals.

Vegem, si no, tres casos ben recents i cridaners, com han estat les reclasificacions urbanístiques en la ciutat d’Alacant i la costa d’Oropesa, i el més important, el nou Estatut d’Autonomia per a el País Valencià. Heus ací la demostració de la tesi del “sistema de partit únic”. Estem abordant dos dels aspectes més fonamentals sobre els quals funciona el sistema. D’una banda, l’ús de les institucions com instruments per a facilitar els negocis de les grans empreses: les administracions no serveixen per a defensar el bé públic, és a dir el bé de la majoria, sinó per a sotmetre qualsevol tipus d’obstacle a la lògica del sistema de lliure mercat i, per tant, a la lògica de l’acumulació de capital, encara que això signifique fer malbé el patrimoni natural d’avui i el de les futures generacions. Per altra banda, i en relació amb el debat sobre el nou Estatut d’Autonomia, els actors del sistema “de partit únic” no obrin escletxa algun a la possibilitat d’avançar en la democratització, d’avançar en el foment de la participació popular perquè els ciutadans assumim el nostre paper de “animals polítics” implicant-nos en la reflexió del públic. Les contradiccions socials seguiran amagant-se sota les estovalles espesses del foment del privat i del consum.

El perill que aquest estat de coses comporta, de contínua degradació de la vida i de la dignitat, imposa una reflexió a tots aquells que som conscients del que està en joc. Imposa la generositat i l’oblit de “patriotismes d’organització” estèrils i suïcides. Implica la voluntat de començar a crear xarxes d’acció comunes en tot el que és polític -fins i tot, i sobretot, més enllà de l’electoral i institucional- per a contraposar la lògica de la vida, de la justícia, de la solidaritat i de la llibertat als fonamentalismes del mercat. Convoquem-nos, doncs, per el País Valencià i per la humanitat.