Resposta a un exvalencià
ÀNGEL CASTANYER
24/11/2005
Aquest estiu l’amic Rafa Arnal, escriptor i editor del País Valencià, em va donar a llegir un text seu -part d’un llibre en preparació de sis periodistes i escriptors valencians. El text de Rafa Arnal portava per títol Uns països sense política i el llibre, que tot just acaba d’editar Esfera dels Llibres, es titula ‘Nosaltres exvalencians. Catalunya vista des de baix’, del qual són autors Toni Mollà, Joan Dolç, Emili Piera, Francesc Bayarri, Rafa Arnal i Manuel S. Jardí. El llibre que afronta des del valencianisme polític, amb lucidesa i valentia, diferents aspectes de les relacions del País Valencià amb Catalunya, és d’una gran actualitat i oportunitat vist el panorama desolador en el que està submergit el PV. M’ha semblat oportú proposar a Nou Cicle donar a conèixer la meva resposta al text de l’amic Arnal.
He llegit el teu escrit i abans de tot deixa’m felicitar-te: en ell s’hi troba tot el que ha de contenir un treball de recuperació de la Història viscuda: fets, noms i… opinió. El títol mateix del teu escrit ‘Uns Països sense política’ és una primera declaració d’intencions sobre els Països Catalans que confirmes en el cos del text amb aquesta frase: “francament m’agradaria que tornàrem a començar, perquè no? aquella idea, aquella companyonia, aquella germanor il·lusionant (…) Sempre he estat així de romàntic”. La teva visió del que va passar als inicis de la transició i sobre el paper jugat pel PSC en l’absorció dels partits socialistes perifèrics per part del PSOE, vist des de Catalunya, no crec que la cosa estigui tan clara com sembla desprendre’s del teu text (no parle del paper conscient o inconscient jugat per l’Ernest Lluch des de València que expliques molt bé). En algun lloc dius que al marge d’una referència estatal, el socialisme valencià no tenia salvació i crec malauradament que era així vist el poc sentiment de País que tenia i té encara la societat valenciana. A Catalunya les forces estaven més equilibrades; si a les primeres eleccions els socialistes catalans s’haguessin presentat per separat, la federació del PSOE per un costat i el PSC per l’altre, tot fa suposar que els resultats no hagueren estat tan negatius com al País Valencià. El socialisme català, més consistent que el socialisme valencianista, podia perfectament aguantar electoralment el repte del PSOE; tanmateix el resultat també hagués estat desastrós però per un altre motiu: la divisió de la societat catalana en dues comunitats s’hagués consumat, risc que es va tenir molt present i que tothom va voler evitar. Aquesta actitud ha resultat ser la grandesa i la misèria del PSC: en efecte, han hagut de passar 25 anys per arribar a tenir un president de la Generalitat socialista però el resultat palpable és que la societat catalana ha mantingut la seua cohesió i el cas de Josep Montilla, al que fas referència (“que no donaríem nosaltres per un Montilla, valencià de Córdoba o de Jaen, que tant li fa”) parla per si sol. No crec que “la federació catalana del PSOE fou sacrificada” ni tampoc que fou “el pagament per l’entrega en safata (al PSOE) de la CSPC (Coordinadora Socialista dels Països Catalans) i la FPS (Federación de Partidos Socialistas)” com dius que així ho vàreu veure molts militants d’aquella “utopia socialista-catalanista”. Al meu entendre, la fusió PSC-PSOE va ser simplement el resultat d’un pacte polític entre gent conscient del que s’hi jugava a Catalunya.
Per mi, la situació actual al País Valencià no és el resultat de cap “abandó” per part dels socialistes catalans, ni de com s’ha fet o s’ha deixat de fer la integració del socialisme valencià i del PSOE; al meu entendre, l’error fonamental prové del mateix valencianisme polític al voler enganxar-se des de l’inici al carro de Catalunya sota l’equívoc dels Països Catalans. (més…)