VICENT SOLER - UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
El discurs de la modernitat impulsat des de Sueca per Joan Fuster ha estat combatut pels que volien que el nostre País restara al marge de les transformacions que se´n derivaven -la dreta immobilista, apadrinadora dels blaveros-, però també ha estat deformat pels que l´han volgut interpretar sectàriament i dogmàtica -un cert nacionalisme valencià catalanodependent.

Entre uns i altres, a més, han fet irrespirable l´ambient de debat sobre el que som i volem ser els valencians i fa dir a uns quants lletraferits indígenes que es declaren exvalencians i que preferirien viure nord enllà, a Suècia concretament.

Aquesta colla de lletraferits (que tenen noms i cognoms: Toni Mollà, Joan Dolç, Emili Piera, Francesc Bayarri, Rafael Arnal i Manuel S. Jardí) són autors d´un llibre amb el títol excessiu de Nosaltres exvalencians (Catalunya vista des de baix). Dic excessiu perquè, a diferència dels excatalans Arcadi Espada, Félix d´Azua o Francesc Carreras, no han acabat abraçant el dogmatisme alternatiu del nacionalisme espanyol sinó que plantegen una revisió a fons de qualsevol dogmatisme identitari (com a Suècia?) i, especialment, de qualsevol típic tòpic sobre els valencians (treballadors, però, graciosos, com fa anys sentencià Albert Boadella).

Un títol excessiu perquè, malgrat el desordre conceptual i literari de les diverses aportacions -en realitat, el llibre és un renec a diverses veus, segons confessió de part-, hi ha la preocupació compartida per la desfeta civil que hem patit els valencians en els darrers temps. Una preocupació que els impedeix ser exvalencians, encara que ho dissimulen dedicant -potser, per higiene mental- més pàgines a posar a caldo als propis que als d´enfront.

Concretament, a Eliseu Climent, paradigma dels que han maldat per controlar les relacions entre catalans i valencians -en benefici personal, segons els autors- i, consegüentment, per mantindre els estereotips sobre la nostra societat que faciliten una certa dependència neocolonial (semblant a la que, suposem, en l´àmbit del nacionalisme espanyolista fa l´arquebisbe de València, García Gasco, per posar un exemple). Sortosament, però, el llibre és bastant més que una crítica a l´empori climentista.

De totes les col·laboracions, he de confessar que m´ha interessat especialment el capítol escrit per Rafa Arnal perquè tracta d´un episodi de la transició democràtica que vaig viure en primera persona i que ha estat poc comentat en lletra impresa: el de l´escissió d´una part de l´antic PSPV, en perdre les votacions internes sobre l´estratègia electoral, molts pocs dies abans de primeres eleccions democràtiques de 1977. Hi aporta la perspectiva dels escindits.

En suma, un llibre oportú pel que fa a la denúncia de les relacions viciades entre catalans i valencians però que, amb una miqueta més de calma, el text podia haver estat esporgat de dèries personalistes i haver construït un argumentari potent contra els greus errors tàctics i estratègics dels que han volgut traure de la invisibilitat política i cultural als valencians i que ho han volgut fer ingènuament -o no tant- amb la complicitat dels nostres cosins-germans de l´altra banda de l´Ebre. Tret de Levante-EMV