Toni Mollà
Diumenge passat, vaig visitar l’exposició que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha dedicat a Constantí Llombart al Museu de Belles Arts de València. És curta i pobra, potser feta amb presses, no ho sé. No hi ha catàleg i les explicacions són escasses. Vam estar sols. Però tot això tant se val. Vull creure que l’exposició, per ella mateix, un acte de justícia. I si l’ha feta l’Acadèmia com si l’ha feta el Papa, tant se me’n dóna ara. Una gota d’aigua enmig del desert, certament. Però ben d’agrair a qui en siga el responsable. I ho faig, públicament. Constantí Llombart és l’origen d’una tradició valencianista d’esquerres, republicana i laica (malgrat algun vers d’encàrrec a la Mare de Déu), periodista, editor del Bou Solt, fundador de Lo Rat Penat i instigador davant d’altres escriptors com Blasco Ibáñez perquè apostaren per la llengua del país. Morí sol i ningú en va voler ni les despulles. El mateix Blasco el recollí i li organitzà el soterrar i el funeral davant de les protestes d’altres “renaixentistes” de guant blanc. Mentrestant, els valencianistes ( ai !) de Teodor Llorente estaven fent versos al Barranc del Algadins i parides com aquesta mentre parlaven en castellà als seus fills. Llombart va morir jove i derrotat com un exvalencià. Però va morir fent faena, també com els exvalencians. Potser va ser el primer compatriota nostre a morir exvalencià sense saber-ho. Que al cel dels repubicans siga.