LA DARRERA FASE
Ignasi Riera AVUI
Lúcid, tossut, amb ganes de resoldre qüestions que el preocupen. Així és Romuald Grané, un veterà antifranquista, a qui la repressió no va estalviar fer capítol d’aquella infàmia que va ser el règim del General. I ara, des de fa un grapat d’anys, preocupat pels interrogants que giren a l’entorn de la gent gran, d’aquest milió de persones que ja avui, a Catalunya, conformen aquest col·lectiu. Segons els estudis més recents, una de cada tres persones grans viu molt preocupada pel preu de les places residencials. Moltes més lamenten que les pensions siguin tan escandalosament baixes. I un 46 per cent se senten colpides per l’espectre de la solitud. Mentrestant, les autoritats polítiques, que saben repetir tan bé els elogis als vells i a la saviesa vital que emmagatzemen, sembla que s’oblidin d’aquelles persones que els miraven fit a fit quan el tal polític els demanava el vot. Més encara: es multipliquen els consells humanístics (?) dels que parlen de l’esforç que hauran de fer les famílies, sense que quedi clara aquesta disposició en famílies on ja hi ha casos d’àvies joves que tenen cura de les besàvies, sovint sense espai vital per oferir als més grans allò que els correspon. En aquest context, Grané parla -amb coneixement de causa- de les residències, que haurien de ser suficients per als que les necessitin, fins i tot els classificats com a vàlids. Sense un gran pacte social, serà difícil aconseguir-ho. Sigui com sigui: tot menys el silenci vergonyant, la complicitat del silenci a l’entorn de la fase vital que ens espera. A totes. A tots!