El número 7 del butlletí informatiu de Veu Pròpia ja està disponible en la web. Conté una entrevista amb el president de la Societat Coral «El Micalet» de València, Tonetxo Pardiñas, i articles de Puri Pinto, Toni Fernàndez, i Julià-Vicent Rey, de la Intersindical Valenciana, així com notícies de l’entitat i cartes dels lectors.

FOTO: TONETXO PARDIÑAS (Guitiriz, Galícia) és president de la Societat Coral El Micalet. Aquesta entitat centenària és un dels referents culturals i cívics de la ciutat de València i de tot el País Valencià. A banda de les nombroses activitats musicals i relacionades amb la dansa, acull la companyia de teatre El Micalet i organitza els premis literaris El Micalet, contribuint de manera decisiva a la promoció i la difusió de la creació artística en valencià.

Veu Pròpia ¿Com arriba un gallec a ser president d’una de les entitats cíviques i culturals valencianistes més importants del Cap i Casal?

Tonetxo Pardiñas No crec que el lloc de naixença siga cap problema. Quan un arriba a un lloc ha d’optar per integrar-s’hi o no. Jo vaig optar pel sí. Em vaig acostar a la Societat Coral El Micalet per les meues filles, primer quan la major va començar a cantar a la coral infantil «El Raconet» quan va fer els quatre anys, al març del 1992. La menuda quasi va començar a caminar ací a la seu de la societat.

VP Parla’ns un poc de la teua trajectòria personal. ¿Quan vas arribar a València?

TP Jo vaig nàixer a Guitiriz, un poble de Lugo (Galícia), i als 12 anys vaig anar a parar a Ferrol, després de passar un curs a Lugo. Vaig arribar a València, amb tota la meua família (els pares, l’àvia i dues germanes), el 6 de setembre de 1975, amb 19 anys acabats de fer. Jo venia després d’estar dos cursos en Valladolid i em vaig matricular en Matemàtiques. Com a bon gallec, sóc emigrant. No tant com el meu avi, que va passar per l’Uruguai i Cuba abans de tornar al poble, però sóc emigrant al cap i a la fi.

VP ¿Com era la ciutat que et vas trobar? Quines van ser les teues impressions?

TP D’entrada jo, acostumat a poblacions menudes, vaig desembarcar en una ciutat gran, potser se’m feia massa gran. Era, a més, una ciutat cap a fora. Qui conega Galícia, entendrà el que vull dir. El clima condiciona molts comportaments de la població, i ací l’oratge invita a eixir i viure el carrer. Pel que fa a la universitat, l’activitat no era diferent a la que es vivia a altres universitats i a la resta de l’estat: la mort del dictador, moments de canvi, temps de somnis… Somnis d’aconseguir una nova societat que van quedar estroncats amb l’evolució posterior dels esdeveniments polítics a l’estat i al País Valencià en concret. La joventut estava molt implicada en els temes polítics, participava més que ara en moviments i organitzacions polítiques i socials. Era difícil restar-ne al marge.
«Amb el valencià, guanye noves vivències i nous sentiments.»

VP ¿I quan vas decidir establir-te a València?

TP Realment no va ser una elecció pròpia. Com he dit, amb mi havia vingut tota la família i, després d’estudiar, vaig començar a treballar i tot va vindre rodat.

VP ¿Com vas adoptar el valencià com a llengua habitual?

TP Al 1985 jo vaig fer un curs nocturn per a castellanoparlants de l’acadèmia Carles Salvador. Jo havia tingut la meua diguem-ne primera experiència amb el valencià quan el curs 77-78 es va plantejar per part d’uns companys el donar una assignatura en valencià a la facultat de Matemàtiques. Davant del dubte que li plantejava al professor, va preguntar si això suposava algun problema, i com que a una basca i a mi no ens en plantejava cap, ningú va gosar oposar-se. I la vàrem fer en valencià. Després, quan vaig començar la relació amb la meua dona, vaig començar a acostar-me més a la llengua. Ella és valencianoparlant. I quan va nàixer la meua filla gran ja vaig optar per adoptar la llengua perquè volíem que a casa i a l’escola s’educara en valencià.

VP ¿Va ser un procés difícil?

TP Realment no. Quan una persona pren una decisió, la posa en pràctica i punt. En principi costa seguir el ritme de les converses perquè has de traduir-te la informació que t’arriba i també la que tu emets i això alenteix la conversa, però amb una mínima consideració per part dels interlocutors, això va superant-se. Tal vegada aqueixa és una de les coses importants a l’hora de facilitar la introducció de nous parlants, i és ajudar-los a véncer la sensació d’incompetència lingüística simplement reconeixent l’esforç que fan en aqueixos moments i acceptant les seues mancances inicials. Potser li va costar un esforç major a la meua dona canviar el xip lingüístic que sembla que t’implanten quan coneixes una persona. Ella m’havia conegut en castellà i tenia una tendència a canviar de llengua quan em parlava. D’una altra banda, pense que jo la vaig ajudar (o almenys empényer) a aprendre a escriure. Com he dit, ella és valencianoparlant «de tota la vida», és de Benigànim, a la Vall d’Albaida. En un moment donat, jo vaig començar a deixar-li notes en valencià, i ella me les contestava en castellà. Fins que va començar a escriure en la seua pròpia llengua…

VP ¿Per què vas optar per assumir el compromís cívic amb la llengua i amb la cultura del territori que t’havia acollit?

TP Jo vinc d’un país amb llengua pròpia, minoritzada i esquarterada (¿us sona això?). Quan has vist com la dreta política ha agredit la teua llengua i ha afavorit el secessionisme, com és el cas gallec (gallec, galaicoportugués o portugués, digueu-li com vulgueu; la llengua, però, és la mateixa), i tu t’hi has oposat, quan arribes a un altre país i et trobes amb la mateixa història, tu també t’hi impliques. Qui és nacionalista al seu país, ha de ser-ho a qualsevol altre on visca.

VP ¿No has tingut mai la sensació d’haver renunciat a una part de la teua identitat?

TP Ningú pot renunciar al seu passat. Jo he nascut i moriré gallec, però visc a València, al País Valencià, i intente treballar pel país que m’acull i per la seua cultura. I això no elimina ni em fa perdre res ni mica del bagatge que jo duia del meu país, me l’incrementa en la mesura que guanye noves vivències i nous sentiments.

VP ¿Per últim, què et pareix una iniciativa com Veu Pròpia?

TP Sempre m’ha semblat una gran iniciativa. A aquest país, en què la pèrdua de valor social del valencià es veu fins i tot potenciada des de l’administració, hi ha moments en què pot semblar-nos que estem a soles. Veu Pròpia té una important tasca: fent «visibles» aquells que es decideixen a adoptar el valencià. També ajudarà els nous parlants a trobar-se amb altra gent que ha fet o està fent aquest pas. Als qui comencen els donaria un consell: que recorregueren sense por tots els territoris on es parla català. Jo ho he fet i, de veres, no he tingut cap problema parlant amb gent de Lleida, Girona, el Roselló, l’Alguer, i altres llocs més propers.