FOTO: El director César Martínez Herrada, junto con Alba Imelda, una de las niñas protagonistas.
—————–
Perquè ningú oblide a Monica Kaari, a Roselyn, a Noomala o a Waris Dirie. Elles són quatre exemples dels 120 milions de dones en el món que, segons l’ONU, han sofert mutilació genital. En l’actualitat, dos milions de nenes corren aquest terrible perill. Amira, la petita protagonista del telefilm “Perquè ningú oblidi el teu nom”, només és un cas més, perdut en l’anonimat d’un ritu, l’ablació. César Martínez Herrada dirigeix aquesta coproducció d’In vitro Films, Trivisión i Neó Produccions, que s’està rodant a València, i s’estrenarà en 2006 en les televisions autonòmiques Canal 9 i TV3. El telefilm recala en un drama social: la irremeiable arribada d’un ritu que suposa l’eliminació del clítoris i que afecta a nenes de trenta països.
Com en els seus anteriors treballs (Altra ciutat, Quan tot estigui en ordre), Martínez Herrada col·loca en primer plànol l’ablació. Proposicions de llei com l’aprovada el passat 23 de juny en el Congrés, per la qual es penarà la mutilació genital feta a residents a Espanya en el seu país d’origen, proven l’augment de casos que ocorren dintre de les nostres fronteres. Perquè ningú oblide el teu nom sorgeix com una forma de denúncia social i és la primera pel·lícula espanyola que tracta la mutilació genital. El director (premi Goya en 2004 com productor del curtmetratge Somnis) contarà una vegada més amb els seus col·laboradors habituals: el guionista Pedro García Ríos i l’actor Jorge de Juan.

La història gira entorn de Rosa (Mercè Pons), que arriba com professora a una zona deprimida de l’extraradi de València. Allí es troba amb un col·legi conflictiu i un director desencantat, Jaime (Jorge de Juan), que no veu solució a les dificultats d’integració de les comunitats immigrants. En el col·legi coneix a Amira (Alba Imelda), i a l’apropar-se a la nena senegalesa descobreix l’entorn que li envolta i les seves tradicions, que passen per la traumàtica ablació.

Per a Martínez Herrada, que acaba de rodar el llargmetratge “Sorra en les butxaques”, no hi ha religió ni tradició el bastant poderosa per a convèncer a la societat que és comprensible que algú fereixi a altra persona i li deixe seqüeles per a la resta de la seva vida. Mercè Pons és de la mateixa opinió, que ja en el paper de Rosa considera que “l’ablació es deuria combatre des de l’educació, tant de mestres com de pares”. Per la seva banda, Jorge de Juan denúncia que “hi ha rituals que, per molt arrelats que estiguin, no deurien practicar-se perquè van en contra del ser humà”. Referent a això, Ricard Figueres, productor executiu d’In vitro, es malda a puntualitzar: “En aquesta pel·lícula intentem presentar els dos punts de vista, perquè a pesar que nosaltres considerem aquesta pràctica injusta, els cal la defensen com un ritu més”.

En el rodatge, una trentena de nens juguen en les instal·lacions d’un institut valencià. Calor d’agost entre càmeres, maquillatge i il·luminació. Martínez Herrada sentència amb una frase: “Perquè ningú oblide voluntàriament, perquè miren aquells que desvien la vista cap a altre costat, callant i atorgant, perquè l’opressió una vegada més té rostre femení”. En definitiva, un devastador al·legat contra l’ablació.