LA MIOPIA DEL PSPV-PSOE
Partint del fet de què d’aquell Partit Socialista del País Valencià que
fundaren fa més trenta anys Vicent Ventura, Màrius García-Bonafé i J.J.
Pérez Benlloch -aquest darrer, segon em comentà en una ocasió el mateix
Ventura, va ser l’autor de la nomenclatura-, a penes queden uns pocs
serrells en les persones d’uns pocs militants nostàlgics, a més dels rètols
i la paperassa antiga, la veritat és que tot i la seua compartida
denominació actual, resta poc, molt poc, d’un partit que per aquell temps es
definia com a “revolucionari”.
Doncs bé, la seua lenta però irremeiable pèrdua d’identitat, sobretot
pel que fa a la nostra problemàtica de País, va ser indiscutible arran de la
seua integració al PSOE, ja fóra aquesta per purs motius econòmics, com es
va adduir al seu moment, o potser també per l’errònia creença de poder
controlar-lo i fer-se’n els “amos” a nivell de País. Cal recordar aleshores
que el PSOE era molt minoritari, i fins i tot el mateix Albiñana, que va
enlluernar Felipe González amb el seu parlament a les E.E. P.P. de Sant
Josep i que més tard seria el nostre primer president autonòmic, feia molt
poc de temps encara pertanyia a la Democràcia Cristiana.
Personalment no obstant, i que ningú no es moleste, pense que el motiu
principal d’aquesta sobtada integració oficialitzada a partir d’aquella
engrescada vetlada al cinema Triunfo, quan es va passar de sobte del “PSOE,
uuuuuuhhhhh!!” al “que buenas son las madres ursulinas!!”, rau en les
ambicions personals més o menys legítimes d’alguns dels seus dirigents. I
just es ressenyar que cap dels seus fundadors es trobava ja al PSPV.
I bo, és clar que després de comentar a mode de preàmbul aquestes
“batalletes”, les uals per mor dels anys i la meua constant implicació
política en diferents formacions -sempres des de l’esquerra i el
nacionalisme-, podria ampliar i generalitzar molt més, arribem als temps
actuals.
I amb quina cosa ens trobem? Doncs, per exemple, amb el mateix pacte de
l’Estatut contra natura d’aleshores, mancat així mateix de ponents
nacionaliste i amb el Cmps i el Plá -què justificat té aquest home el seu
cognom!-, substituïnt el Guerra i l’Abril Martorell.
Francament no entenem res. Quan es dona el cas de què el PSOE ha tingut
que recòrrer a l’ajut dels nacionalismes esquerrans per poder governar en
Catalunya, i més recentment i apretada en Galícia, ací es menyspreen
olímpicament les forces d’esquerra i nacionalistes en mantindre
antidemocàticament eixe topall del del 5% per accedir al Parlament, quasi
desconegut a l’Estat espanyol. I no crec que siga aquesta precisament
l’estratègia més convenient per a un PSOE local, tot i el seu
conservadurisme, a prop del qual i que ningú no s’equivoque, opinem sempre
des de la llunyania escèptica.
Tan segurs estan el senyor Plá i els seus acòlits dirigents de
guanyar-li tots sols al PP a la próxima contesa, amb el seu seguidisme
suïcida?
Sembla que sí.

JOSEP VICENT BERGON