AGUSTÍ COLOMER - Unió Democràtica del País Valencià
A propòsit del centenari del naixement d´Emmanuel Mounier, més de dos-centes persones ens hem aplegat a Madrid convocats pel seu testimoni. Els assistents a la trobada arribaren des de les terres americanes de Mèxic, Paraguai, Brasil, Argentina o Xile; des de l´Àfrica negra de països com Burkina Fasso o el Congo; d´arreu d´Europa: Polònia, Bèlgica, França, Itàlia? També hi havia una notable presència de tota la geografia espanyola, destacant-ne una àmplia representació valenciana.
Només rebre la invitació de l´Instituto Emmanuel Mounier (IEM), organitzador de l´acte, l´entitat cívica Unió Democràtica del Poble Valencià va voler contribuir a l´esdeveniment participant de manera activa en la creació de la Xarxa Internacional de Personalisme Comunitari, un espai on posar en comú les aportacions que en el camp del pensament i l´acció duen a terme prop de trenta organitzacions d´arreu del món que s´identifiquen amb el personalisme comunitari. La participació d´UDPV en este encontre no és sinó la ratificació d´un compromís nascut en juny de 1965 -fa ja més de quaranta anys!- quan un grup de persones es van reunir a l´Ateneu Mercantil de València per fundar el partit Unió Democràtica del País Valencià. En les pàgines grogues del mecanoscrit que conserva Vicent Miquel, el partit es definix com «no confessional, inspirat en l´humanisme cristià, personalista i comunitari».
En aquell moment, el marxisme s´imposava en els cercles d´oposició al franquisme i no estava de moda llegir Mounier o Maritain ni parlar de personalisme comunitari. Però la gent d´UDPV ho féia amb convenciment. En el llibre Emmanuel Mounier i la tradició personalista, publicat per la Universitat de València, es posa de manifest la repercusió que ha tingut el personalisme en la societat valenciana en camps com el cooperativisme i l´economia social, l´escoltisme, la política o els moviments apostòlics especialitzats de l´Acció Catòlica. Perquè ens trobem davant un pensament que està estretament lligat a l´acció. No de bades, la recopilació de textos sobre Mounier editada per Zyx, duia per títol El compromiso de la acción. El personalisme sempre ha estat en tensió entre el pol polític i el pol profètic, tenint en el seu horitzó, com recordava Carlos Díaz a Madrid, «el rostre de la viuda, de l´orfe i de l´estranger».
Quan Emmanuel Mounier fundà en 1932 la revista Esprit, després del crack del 29, criticava tant l´individualisme burgés com el col·lectivisme totalitari del nazisme i del comunisme. La frase emblemàtica del moviment era «ni individualisme, ni col·lectivisme, sinó personalisme comunitari». El personalisme vol conciliar la irreductibilitat de la persona (el respecte a la seua singularitat), amb el seu arrelament a la comunitat (la família, la cultura, la nació…).
No ens trobem a hores d´ara en un moment propici per a la reflexió -i menys encara, per a un pensament orientat a l´acció. La cultura neoliberal dominant vol individus aïllats, sense lligams comunitaris, vulnerables i acrítics davant del consumisme. Els reptes són d´abast planetari i la dramàtica diferència nord-sud esdevé el primer clam de justícia. El personalisme comunitari aporta una antropologia de la persona en relació que vol ajudar a canviar allò que Mounier anomenava el desorde establit. Un desorde que ara és, més que mai, global. A l´encontre de Madrid intervinguérem, precisament, amb una comunicació sobre el tema de l´autoritat mundial. Qüestió urgent en un món on senyoregen els criteris econòmics del capitalisme salvatge. I defenguérem la necessitat d´una autoritat mundial policèntrica, constituïda a partir dels grans espais regionals, com ara la Unió Europea, en la gènesis de la qual -com diu Giorgio Campanini- «la comú inspiració personalista dels protagonistes de la integració europea és, sens dubte, determinant». Creiem sincerament que el pensament personalista i comunitari té encara moltes coses a dir. En el camp polític, per exemple, l´antropologia personalista oferix uns referents molt suggerents a l´hora de plantejar alternatives noves per a les relacions entre els pobles, superant el model de l´Estat-nació, tant a través de la reflexió sobre el federalisme, com sobre el nacionalisme. Recordem que Mounier assenyalava que «el federalisme com utopia rectora és una expressió del personalisme» i que «la nació és encara un poderós auxiliar contra l´egoisme vital de l´individu i de les famílies, contra el domini de l´Estat i la submissió dels interessos econòmics cosmopolites…» La projecció d´estes reflexions a l´hora de solucionar noves demandes, com la relativa a una autoritat mundial, pot obrir noves perspectives a eixe important i urgent debat. I des de la circumstància concreta valenciana, pot resultar molt enriquidor per al valencianisme perquè, com diu el professor August Monzon, «el personalisme preserva la nació d´incórrer en les temptacions de xovinisme, exclusivisme o insolidaritat, puix que el seu horitzó és decididament universalista, ja que entén la totalitat de la família humana com una sola naturalesa en una multiplicitat de persones».