Llengua i Estatut: hi ha solució, si es vol
ELISEU CLIMENT - Secretari d´Acció Cultural
Els 23 anys que han passat des de l´aprovació de l´Estatut d´Autonomia vigent, els 22 des de la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià i els 7 des de la creació de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua no han servit per a superar la polèmica sobre el nom i la filiació de la llengua pròpia dels valencians, malgrat les promeses dels governants i el crèdit polític que els han concedit alguns polítics de l´oposició. Ben al contrari, la batussa permanent i paralitzadora sobre l´idioma ha desviat el debat real sobre l´ús i ha impedit que siga l´instrument d´expressió normal de la societat valenciana i un element cabdal de cohesió d´aquesta.

Escola Valenciana-Federació d´Entitats per la Llengua i Acció Cultural del País Valencià són dues de les entitats cíviques amb més associats del País Valencià. Són també dues de les entitats que més han promogut l´ús de la llengua pròpia en l´ensenyament i en el món cultural, social i cívic, fins al punt que en aquests camps han encapçalat la reivindicació col·lectiva i han suplit la tasca que haurien d´haver fet els governs valencians. Són, a més, entitats signatàries del Compromís per l´Estatut, juntament amb l´Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, els principals sindicats valencians i una sèrie de partits polítics, alguns amb representació a les Corts Valencianes i als ajuntaments del nostre país. En relació a la llengua, el Compromís recull, entre altres mesures, les propostes que exposem tot seguit.

Quan tantes coses han canviat en aquesta societat de 1982 ençà, causa estupor l´immobilisme amb què es tracta la llengua en el projecte de nou Estatut. Només s´hi detecten dues novetats: l´addició de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i el dret de rebre ensenyament de i en valencià. Són, però, dues novetats lluents com el llautó, però sense efectes reals, perquè l´AVL, només se la cita per a la normativa –socialment indiscutida, fora de grupúsculs residuals, i legalment ja fixada des del 1998– i el dret de rebre ensenyament de i en valencià ja s´havia establert en la LUEV del 1983.

Per contra, no hi ha cap previsió per a garantir que l´ensenyament en valencià, que actualment només reben un 25% dels nostres escolars, siga absolutament normal i general, com ocorre en altres territoris. Ni que els valencianoparlants no hagen de patir humiliacions en l´exercici dels seus drets, vinguen aquestes de funcionaris públics o de les mateixes institucions, com s´ha de denunciar tan sovint. Cap al·lusió en el text estatutari al requisit lingüístic: l´exigència per a tot treballador de les administracions públiques de conèixer la llengua pròpia del país i dels seus ciutadans. Una absència més alarmant quan als esborranys d´altres estatuts d´autonomia, com ara el de Catalunya, s´inclou el deure de conàixer equitativament les dues llengües oficials. Però no sols hi ha immobilisme en la proposta. Hi ha fins i tot algun retrocés alarmant. Allà on el text de 1982 parlava ambiguament de valencià, la nova redacció, en tots i cadascun dels nous esments a aquest, el designa com a idioma valencià. Per no parlar del nivell de llengua usat, ple de faltes de gramàtica i de redacció grollera, que fa dubtar molt de la capacitat tècnica dels redactors i del respecte que puguen tenir per la nostra llengua.

Els ponents del nou Estatut han ignorat fets determinants que configuren el nou panorama lingüístic i obren noves vies. D´una banda, la sentència 75/1997 del Tribunal Constitucional, que reconeix que la denominació acadèmica llengua catalana és equivalent de l´estatutària valencià amb plena constitucionalitat i respecte a l´Estatut d´Autonomia i que té el suport legal de l´Estat. És insostenible declarar que no hi pot haver cap altra denominació estatutària que valencià. L´ús institucional d´aquesta doble denominació és normal en les universitats valencianes i la recent confirmació, per part del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (sentència 250, de 7 d´abril de 2005), de la referència a la llengua en els estatuts de la Universitat Jaume I de Castelló: «valencià segons l´Estatut d´Autonomia, acadèmicament llengua catalana» dóna tot el suport jurídic a aquesta fórmula equilibrada i respectuosa amb totes les sensibilitats.

D´altra banda, és una incoherència injustificable que els dos partits polítics que van crear l´AVL amb la pretensió teòrica de resoldre el fals debat polític al voltant de la llegua s´obstinen a ignorar-ne el dictamen sobre el nom i la identitat del valencià. Com se sap, l´AVL, sotmesa a una pressió política il·legítima, reconegué al capdavall el febrer passat a) que la llengua dels valencians es parla també a Catalunya, les Illes Balears, la Franja d´Aragó, Andorra i l´Alguer; b) que històricament els valencians hem anomenat la llengua amb els noms de valencià i de català, designacions recollides en l´ordenament jurídic espanyol) que català és la denominació usada comunament en els àmbits acadèmics i internacionals.

Malgrat aquest dictamen determinant –que s´aprova finalment amb el placet del Govern del PP–, malgrat que, segons la Llei de creació de l´AVL, consensuada per PP i PSPV-PSOE, és vinculant per a les administracions públiques, malgrat que ha estat publicat en el DOGV (12 d´abril i 6 de maig), els dos partits esmentats decideixen ignorar-lo i encara agreujar el secessionisme introduint obsessivament en l´esborrany la fórmula idioma valencià.

Fem públic, doncs, que Escola Valenciana i ACPV, recollint els acords del Compromís per l´Estatut, exigim a l´AVL, al PP i al PSPV-PSOE que siguen coherents i respectuosos amb la societat valenciana, amb les lleis i amb l´esperit dels acords polítics que van subscriure. Per això, hem demanat a la presidenta de l´AVL i a cadascun dels membres d´aquesta institució, obligada per llei «a vetlar pel valencià», que insten tots els grups parlamentaris de les Corts Valencianes a incloure en l´Estatut les propostes que hem detallat: la garantia dels drets lingüístics per a l´ús públic normal de la nostra llengua, incloent-hi el requisit lingüístic, i el reconeixement de la doble denominació equivalent de valencià i català.

Si l´AVL assumeix aquesta demanda es legitimarà com a institució acadèmica independent de les servituds sectàries. Si no ho fa, si els acadèmics no respecten allò que ells mateixos han acordat, els ciutadans tindrem tot el dret de creure i d´afirmar que aquella institució és un cenacle aïllat de la realitat, tutelat pels polítics a qui deuen càrrecs i retribucions i que, davant els greus obstacles socials de la llengua, es limita a prescriure normes lingüístiques dialectalitzants. I ens convencerem que els dos partits polítics majoritaris no volen avançar cap a la normalitat lingüística ni contribuir a una societat valenciana en valencià. Pensarem que continuen utilizant la qüestió lingüística en benefici dels seus interessos partidistes.
————————
Signen també Diego Gómez, President d´Escola Valenciana-Federació d´Associacions per la Llengua i Miquel Nicolàs, del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València.